Desfeta

Si no tingués aquesta pell que em tapa tota, em desfaria. Em desfaria sencera si els ossos no aguantessin, si l’ànima fos per fi el més important i pogués vèncer finalment la dictadura de l’estètica. Em desfaria i em desfaig, perquè el cor bombeja àcid nítric en lloc de sang. Em desfaig i em crema l’esòfag, i la cremor se’m fot a l’estómac i al budell i hòstia puta quin caos. Els ulls van bojos des de fora cap dins, intentant entendre, intentant saber. Tot i les mil falles, ningú va preveure el terratrèmol. Ni el terratrèmol ni tota aquesta lava, ni aquest desfer-se com la mantega en un microones quan fas galetes. Em desfaig com aquella mantega, i com em vaig desfer en un cotxe un dia, però aquest cop d’una manera molt més seca i crua. Trossets, només trossets, i la merdosa sensació que a cada pas hi perdo una peça. I que hauré de refer tot el puzzle de dalt a baix si vull que torni a tenir algun sentit. De dalt a baix, santa feinada. Sobretot quan la tendència és destruir-ho tot. Destruir, desfer, ser aquest forat sense fons i clavar-me les ungles a mi mateixa per aferrar-me a algun lloc. Em desfaig, se’m desfà el jo, se’m desfan l’esperança i el futur davant dels ulls. I el problema és que mai he sigut gaire hàbil ni amb la cola blanca, ni amb l’Imedio, ni amb les grapes ni amb la cola de barra. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s