El cel del meu cap no és mai clar. No, al meu cap no és mai clar, l’aire no és net, no és mai un lloc gros i pla per volar, mai no és ample. El cel del meu cap és sempre de núvols. Més així o més aixà, però núvols. De totes classes: densos, ferms, teixits mig desfets i boira pixanera, que hi ha d’haver de tot, a la vinya del Senyor i al cap de la Pistu.
De vegades són blancs blancs, plens de llum, i semblen tovíssims com de matalàs de viscoelàstica. Són els dies que els ulls són frescos i tenen ganes de caminar, descobrir, visitar i recórrer.
Hi ha altres cops que se m’hi fa grisor, una grisor que tira ben bé a negre, i xoquen entre ells i em travessen les idees tot de llamps de tempesta. I aquests dies no puc estar en vertical perquè em plou al cap i si em plou al cap i estic en vertical em mullo tota. I llavors és quan em xucla el sofà i em tapo amb la manta com si fes de paraigua per fora i així em mullés unes miques menys.
Després també hi ha les boires. Fines i espesses alhora, m’embossen les vies i em fan anar, robòtica, cap a cruïlles de camins amb els cartells esborrats. I jo que soc molt de casa, que no m’agrada moure’m si no sé on vaig, jo aquells dies sec a terra i miro la vida com passa. I miro gent que camina i camina i fins i tot corre, i jo sec i em clavo les ungles a les cuixes i dic que ai.
Però sempre hi ha cosa, sempre hi ha taps, mai hi fa sol i prou. Potser l’únic moment en què no hi ha res i soc cel net és quan no hi ha cap, quan faig veure que m’he mort o no he nascut encara, quan el món és d’aigua, quan flueixo.
Avui no estic fina i m’han preguntat què passa i he dit que és que plou. Allà, plou, i quan plou allà també plou aquí. Que els núvols se m’alineen amb els de fora, que el cel de tots i el meu és una mica el mateix, que se’m fica a dins, que em deixo les finestres obertes, que no tinc paret.
Tinc núvols i no tinc paret. L’aigua m’ho mulla tot i em perdo en els cops d’aire. I així no hi ha qui posi ordre.
Pistufília 