Una nit d’estiu de l’any passat el món se’m difuminava als ulls perquè tota jo era un tren que corria massa i vaig decidir que havia d’atrapar la llum viva de tots els abans perquè no se m’escapés i acabés en una estació abandonada plena de grafitis lletjos. Guardar els colors que quedaven per pintar a dins meu i que els ulls que tornen de cada mirall sabessin que malgrat que ens volen de cartró aquí som de goma eva.
L’endemà vaig sortir de la perruqueria amb el cap lila.
L’esclat per fora per si -per si, diu!- per quan el dins no esclata, el record estampat a la cara que un dia vaig creure la vida prou bonica com per celebrar-la allà on passo. La plenor al pensament, cervellicura i onanisme alhora, per esquitxar-ho tot, i fer que brilli, brilli, i brilli. Un cor fresc que ben batega, un dibuix animat ficat a cada cabell, una escampadissa de minijos asseguts a la pell del crani amb les mans enlaire cridant que hi són de l’arrel a la punta i que no els desallotgen.
Des del 1988 que m’arrapo a un temps que se m’escapa, trenta anys que clavo les ungles a un aire que no aguanta, que em desfaig de persona i em refaig de nostàlgia. Fa tots els meus dies que provo de collar-me. És una eternitat mirant l’ahir amb els dos ulls pleníssims i molt de reüll el demà per si arriben les forces de l’ordre que m’han de fer créixer. I aquell dia d’estiu de l’any passat, la rebel·lia es va fer sòlida als cabells que cridaven no, que no en volem, d’ordre, que ens mig deixin en pau, que no som d’eixe món.
Avui, un any més tard, he tornat a la perruqueria. Volia treure el lila i ser rossa. Ja tocava veure que el cant a la vida el canta el cor, i que el color es pinta amb paraules. Que la carn de burro no és transparent i les persones no som prismes. Que els trenta venen i vindran i que en cap cap cap que no ho facin. I que, tot plegat, hakuna matata.
Volia treure el lila i ser rossa, per tot això, però en una bonica i encertadíssima metàfora capil·lar, he quedat rosa, amb una essa, perquè el lila no ha volgut marxar. Perquè potser ho acceptem, i ens omplim els pulmons d’albades, i repetim que hakuna matata, home, hakuna matata, però al final el Peter Pan de l’estómac reclama de fer-se veure, encara que només sigui a les puntes dels cabells.
Pistufília 