Roger, carinyo

Roger, carinyo, encara no t’he vist i ja em fas plorar. Ahir va ser l’últim cop que et vaig veure a través del filtre de pell de mama i em vaig fer font. Que encara no ets del tot però tindràs mans i tindràs peus i tindràs nas i seràs Cristina i és molt fort.

La mateixa Cristina que fa catorze anys no va saber tenir un sobre tancat, la Cristina que es va liar amb un capellà sent George Bush, la Cristina que ho feia tot sexi i que m’ho va fer fer tot sexi. La Cristina que sempre més ha sigut casa, matalàs, flotador, espelma encesa amb olor de lavanda que calma tot un vespre. La Cristina de les primeres files, de l’escenari del Liceu i de Perpinyà, de la Barts. La Cristina que em va fer enamorar de Vilafranca i em sap feliç cada cop que seiem a l’ajuntament o a prop de Santa Maria. La Cristina de ram de flors i poc asfalt, la Cristina que sé que llegeix amb el nas arrufat perquè se li fa estrany que li diguin Cristina. La que fa columna, la que és de ferro quan em cau la plastilina, la que em fa grossa quan hi és i em fa brillar els ulls de vida i em fa plorar quan marxa.

La que un dia em va dir hi ha un noi molt plasta que no para de parlar-me i ara resulta que és ton pare. Un pare bo i calmat com un préssec suau que fa coses guais de fusta i fa vins i segur que et farà créixer bonic i et farà riure i et farà feliç.

La que és mama i serà mama, i no serà mai més la meva Cristina sinó que serà la Cristina i una coseta més. La Cris i les noves raons, la Cris i el nou centre de gravetat, la Cris i les noves premisses que li capgiren el món. La meva es va morir una mica ahir, en l’última abraçada que et vaig fer en el cos que encara t’atrapa. Ho vas notar, oi? Era una abraçada llarga plena de plorera perquè era una mica de mena d’enterro. És una veritat prima però és veritat, i vaig plorar mars perquè soc la reina del drama.

Ai, Roger, que vaig plorar el dia que vaig saber que series, vaig plorar ahir en dir-te fins aviat, ploraré el dia que et vegi la cara i el dia que et toqui amb un dit poruc. Ploraré sovint, perquè ja veuràs que ploro, però també riuré i et faré riure, i farem això i allò perquè sí, perquè et vull a prop, perquè us vull a prop, perquè sou l’amor que tothom vol tenir a la vora per quan no fa prou sol. I no et compraré vestits de l’Agatha Ruiz de la Prada perquè mira, em controlo, i al proper bombo ja faré que els papes es concentrin i facin una nena.

Estimo la teva mare per sobre de gairebé totes les coses, petit. Et prometo que la cuidaré fins a la fi dels meus dies perquè gràcies a déu pel dia que ens va ajuntar i que sisplauet que no me la prengui mai ningú. Tu promet-me que ho faràs bé. Porta’t bé i surt quan hagis de sortir, sense pressa i sense destrossar-me-la. Acaba’t de fer com toca, res, dues setmanetes, i vine al món amb ganes, que l’aventura comença al Penedès però no saps on acaba.

Vine i sigues dolç i alegre com una copa de vi blanc. Com un paquet sencer de catànies. Com el somriure sincer de l’últim selfie. Com respirar fort l’aire fred de dalt d’una muntanya.

T’esperem, sexi. Que ho diuen els que l’encerten sempre: hi ha tantes coses a fer, encara que tinguis tot el temps per fer-les. Que llocs per recordar, que llavis per besar. Que a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.