La soledat de qui seu a terra i mira, pacient, la rentadora. Va fent, ella va fent, voltes i voltes i mai avança però li és igual. La soledat de seure en un silenci, amb el murmuri d’un tambor que no és del teu món sinó d’un altre. La soledat de seure nua a terra i veure la teva roba, la que t’abraçava, la que et protegia, la que t’omplia d’uns colors que et pintaven per fora i feien reflexe als ulls, veure-la girar, veure-la agafar-se, junta, barrejant-se i jugant amb l’aigua. Jugant en una festa en què no estàs convidada.
T’abraces els pits freds i et sents bruta, bruta brutíssima, però ningú t’ha convidat a rentar-te. La dutxa queda lluny, a quilòmetres de distància, des d’aquestes cames que seuen i miren les voltes i l’aigua i no volen aixecar-se perquè la perdrien de vista. Desenfocar els ulls del vidre desenfocaria el món i faria caure la casa a terra. N’estàs segura.
Mires un punt fix i ara és negre i ara és vermell i ara és blanc i penses que el blanc potser es farà rosa però mira, que la vida és així, que tot fa transferència. Voldries una rentadora de mida humana que et sacsegés amb força, plena de roba amiga que calmés l’impacte. Una rentadora que tragués els somnis morts i les idees que no es fonamenten. Una màquina de rentar que et deixés neta i polida per tornar a viure, per llançar-te al carrer i seguir la partida. Una màquina que et fes tornar a ser persona amb sang que sent el pas de les hores, no algú que seu a terra mentre va la rentadora i, mirant les voltes, s’agafa els pits i plora.
Pistufília 