Aixeta oberta III

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.

Aixeta oberta II

La ràdio riu. El cel plora. Hi ha un arbre que brilla fora d’hores. La llum quan no se l’espera és més llum, em sembla. Encega uns ulls acostumats a la tebior enganxosa d’un gris que balla suau. La llum quan no se l’espera fa inventar un pas de ball nou. Xoca frontalment contra unes pupil·les apagades i esclata a l’interior d’un cap que fa tuc-tuc, tuc-tuc, mecànic i monòton. Esclata i fa esclatar i fa ballar i fa saltar i és com un despertador que ens fa conscients que hi som. Que hi som, així de simple. Que hi som, de cap a peus. Sobre aquest terra i sota aquest sostre. Davant i darrere de tot aquest aire.

El moviment d’un color. El moviment del sabó rentant-me els plats tancats en una gàbia que algú es va inventar i ens va salvar tantes mandres. El futur, el progrés, fer fora la mandra. Deixar que el cos descansi perquè pugui treballar el cap. Rentant plats també surten bones idees, però. No para, no para, no para. El corredor de les pistes del meu cervell té les soles de les vambes gastades. Als que van amb cotxe d’aquí res els faltarà gasolina. No sé si fer-los frenar o començar a repartir RedBulls per no haver de parar ni a boxes.

Si pares has de tornar a començar, i quan talla la música ja em diràs com t’ho fas per tornar-la a fer sonar igual. Si no saps ni com has arribat on eres, si un alzhèimer creatiu t’ha fet morir les connexions i has inventat colors en blanc, si has desaparegut i ara t’has de tornar a fer sencera.

Hi ha dutxes que et fan marxar la merda i mitja ànima. L’aigua crema, fregues massa i quan surts t’has arrencat els records que duies incrustats feia vint anys i ets una criatura nova. Neta de dolors i de màgies. Com una llibreta de quadres que espera retoladors que la tornin a pintar. Retoladors que netejarà el sabó de dutxes futures. O que vigilaràs de no fregar per quedar-te’ls a prop.

Jo, jo, jo. La càmera gira però sempre surto al pla. Curt, llarg, mig. Contrapicat. Zenital. Genital. Soc cada punt de vista. Cada dia gravo la pel·lícula que no passaran a cap cine.

La sort es fa cops de cap

La sort es fa cops de cap contra un vidre on hi ha dibuixat el futur que no saps veure perquè fa com mirall. Tu ets el teu futur, tu i les teves arrugues que encara no es dibuixen. La sort es fa cops de cap i el demà veu com pica i vol cridar però crida en silenci, que el so no es propaga a través del pas del temps.

La sort es fa cops de cap contra un terra de formigó armat, s’entrebanca cada vegada i cau del mateix costat, perquè tu flaqueges sempre d’allà mateix, també. Que qui t’ha d’atacar sap on clavar la llança. Que el ganivet s’enfonsa més fàcil allà on fa més mal, que la tovor de l’ànima canta des de quilòmetres enfora.

La sort salta de contenta i es fa cops de cap contra el vidre que et tapa el sostre, el que fa encallar els somnis, que marca que pots riure fins aquí i prou, que cap allà l’aire és fort i costa de passar pel nas.

La sort fa giragonses i hi ha un moment que tant voltar ja no sap on mira. La sort ja no té ni idea de si és teva o si és meva i cau fent la croqueta avall per l’herba. Ha confiat en el sol i ha begut massa. Gira i gira i li és igual. La ressaca no vindrà fins demà.

Trossets a màquina

Busca el record més carbassa i beu-te’l tot, com si fos Fanta. O Trinaranjus. Les bombolles del gas distorsionen les idees i fan anar malament el cervell.

S’encalla, de vegades, la vida, ben bé com aquesta màquina. S’encalla i sembla que no avanci però de sobte sí. Plup, mous la peça i ja està. Deserroritzar l’error és així de simple. Plup, mous la peça. Si poguéssim moure’ns les peces de la mateixa manera. Plup.

Estira’m la punta del nas i em canviaràs la visió del món. Agafa’m les orelles i canviaré el futur. Do’m un got de vi i et faré entendre tantes coses. Vi, cervesa, sangria, qualsevol beguda de les que hi fan veure clar. Veure-hi clar, veure-hi amb la pell i no amb els ulls.

Crida el cervell, canta, sona sense sentit, només per dir que hi és. Perquè no se’l mengin els pulmons quan busquen aire.

Tot ha de ser perfecte i no et dona la gana. Els ulls se’t desfan per sota i és com si també el cervell fos fos.

Desintegraré el dolor amb un cop de puny dels ulls.

Si ens poséssim una llanterna pel cul, potser no ens faria tanta por mirar-nos el dins.