No vull guixar el calendari

L’altre dia vaig pensar que em feia falta un calendari. De la mateixa manera com feia anys que no tenia agenda i des de l’any passat els horaris ballarins de breakdance de la feina m’obliguen a carregar-la al bolso amb mi a tot arreu, aquest gener m’ha vingut la necessitat de comprar un calendari de taula a l’oficina. El cervell és un sac sense fons per emmagatzemar informació -el meu amb extra extra de terabytes pel mateix preu-, però va bé tenir una imatge visual de tot el mes per situar els fets al dia i per situar-nos, nosaltres, a la vida.

Això, que em feia falta un calendari. Doncs Amazon.es “calendario sobremesa” hòstia que mono envío rápido en dos días i ja ho tenim. El calendari de sobretaula més mono que podia haver comprat, amb frases motivadores que cada mes et fan sentir que el món és teu i que faràs qualsevol cosa que et proposis. Un calendari cuquíssim.

El problema és que ara no vull guixar-lo. Volia un calendari, l’he comprat, i ara no el vull fer servir, no el vull guixar. No hi vull apuntar res. I ja em diràs de què serveix, un calendari, si no hi apuntes les coses que passen. De res, no serveix. Però és que no vull, no puc.

Em fa mal pensar a posar-li una gota de tinta i potser al principi sembla que sigui tonta, però ho he pensat i m’he trobat dos motius.

Primer, perquè és tan bonic que sap greu. Com aquella sensació tan absurda que em ve sovint quan compro llibretes i bolígrafs, que no trobo paraules prou dignes de la seva bellesa i em sembla que tot el que hi posés l’embrutaria. Els fanàtics de la papereria ho entendran.

I segon, anant més endins, més a l’ànima, és perquè posar una paraula al calendari és fer-lo teu i lligar-t’hi fins desembre. Allò seràs tu i tu seràs allò fins a final d’any, et compromets a estimar-lo i a seguir-ne les pàgines cada dia, a deixar que marqui el pas del temps. Escriure-hi alguna cosa és casar-me amb l’any sencer, i si se’m fa una muntanya pensar un mes enllà imagina’t arribar a desembre. Compromís, constància, ui. És fer-me esclava d’unes dates i d’uns fets, és fer reals les idees que suren, és perdre la improvisació fins l’any que ve. No puc, senyors. No vull guixar-lo ni una micona.

I resulta que volia un calendari de taula, que tinc el més cuqui que podria tenir, i que ara no el vull. Com sóc, eh. Com sóc.

Ser treen: el meu mal i el de molts

Hola, sóc l’Anna i a l’octubre en faig trenta.

Pensant en tota la crisi que els envolta, ahir vaig encunyar aquesta paraula, que trobo que em defineix a mi i a tot un col·lectiu: els treens. Es diu que els trenta són els nous vint, però jo encara vaig més enllà. Els treens som els que sent vora els trenta som, encara, o una altra vegada, teenagers.

La societat on vivim fa que se’ns impedeixi avançar, que estiguem igual que estàvem als divuit, que malgrat tenir-ne gairebé trenta duguem la mateixa vida o se’ns hagin instaurat normalitats que teníem llavors. Que siguem sent aquests eterns joves poc il·lustrats que estan aprenent a fer-se un lloc. Eterns becaris, eterns júniors, eterns cobradors de 15.000€ anuals que no ens permeten desenvolupar la vida que ens tocaria i havíem somiat algun dia.

Abans estudiàvem i ara treballem, és cert. Però la majoria treballem en temes que ens interessen una mica però tampoc gaire, o gens, per omplir hores, per ser productius per a un altre, sense més idea que fer el que toca quan toca i deixar els clients o el jefe contents. Abans ens omplíem les hores fent activitats extraescolars, ara treballem. Abans eren quatre hores a la setmana i ara en són quaranta, i ens paguen en comptes de pagar nosaltres (o els pares), però fet i fet és bastant semblant.

Els treens ens trobem en aquesta merda de no poder marxar de casa els pares si volem tenir una vida decent. Potser l’amor, la feina o els estudis ens van permetre de fer una excursioneta a l’exterior, però és molt probable que el desamor, l’atur o la graduació i el diploma ens hagin obligat a fer les maletes i a tornar al niu. Al mateix niu on rebíem crits de progenitors que no s’habituen encara a veure’ns créixer i ens repetiran esbroncades que ja queden fora de lloc. Al mateix niu on havíem passat hores i hores escrivint sobre problemes i obsessions en un diari personal o en mil converses de Messenger que ara ens semblen pura estupidesa. Al mateix niu que ens reflecteix el que érem i que, inevitablement i contra la nostra voluntat, ens hi ancora, perquè quan sóc aquí toca ser així i ja està.

A més, la societat d’avui dia magnifica i atorga un poder a la nostàlgia que ens matarà. Hi ha una infantilització fervent arreu, amb Disney envaint-ho tot i un retorn als mites adolescents que reviuen i ens esquitxen la cara i l’ànima amb records de fa dècades. Recuperem el revival de la primera edició d’Operación Triunfo quinze anys després, amb tres documentals i un concert al Sant Jordi que es va omplir, bàsicament, de nostàlgia. La música no era important: l’important era tornar a llavors. I pensem també en la nova edició d’Operación Triunfo i les masses que ha mogut, que els fa fins i tot atrevir-se a dir que ells no són Operación Triunfo 9 sinó Operación Triunfo 1 versió 2.0. Enganxa als adolescents d’ara però enganxa a tots els que ho vam viure llavors i volem recuperar-ho una mica. També podríem parlar de la indústria del cinema, que és plena de remakes de pel·lícules, i de l’oci, on les festes que més triomfen són les dels grans èxits dels 80 i dels 90. Perquè ens hi fan pensar, perquè ens hi fan tornar.

Els treens som el que érem i som el que som, i la fusió de les dues persones ens crea un caos intern que es fa difícil de controlar. I si això ja es fa difícil, encara se’n fa més haver-ho de desgranar tenint al costat els que van ser teens amb nosaltres però que ara ja són homes i dones, pares i mares. La comparació és una bala que forada l’autoestima, que ens fa voler encara més tornar a quan fèiem botellons al carrer per arreglar errors, redreçar-nos i triar camins que ara veiem més encertats.

I així, estirats al llit on vam fer l’amor maldestrament les primeres vegades aprofitant que els pares no hi eren, ens diem que estem en crisi i que això no pot ser. De la mateixa manera que ens dèiem que estàvem en crisi i que això no podia ser llavors, però ara amb deu o dotze anys més i amb el pes de tenir, si tot anés bé, un terç de vida a l’esquena. En tenim trenta i esperem trobar un dia la clau de sortir del passat i fotre’ns en un coet cap al futur. No es tracta d’esperar que passi el tren, sinó de ser maquinista. Però ens cal una via. Una via que ens porti a sentir-nos, per fi, homes i dones, i poder anar pel carrer fent cloc-cloc amb els talons i veure’ns com allò que esperàvem ser. Un motiu, una motivació, un somni per anar a buscar i que aniríem a buscar encara que haguéssim de travessar mig món, un somni que ens faci trencar amb el treen i fer el cop de peu i l'”Aquí estoy y aquí estaré” de l’Elsa de Frozen al Let it go (hihi, parla de fer-se gran i cita Frozen).

El cas és que el passat és una força que xucla i que la situació actual no ajuda gens a saltar per arribar a l’altre costat. Però el temps és tot el que tenim, i volent recuperar el que va marxar ens marxa el d’ara i és estupidíssim perquè un dia ens marxarà tot. Fem servir aquest anar enrere per agafar embranzida, doncs. Saltem, nens, vull dir, treens, vull dir, homes i dones! Saltem i mengem-nos el món!

Cava d’un glop

Cap a mitja tarda, després de tot, amb serenor, agafaràs el cava que vas posar en fred per Nadal però que no vau arribar a beure, agafaràs l’ampolla i una copa i t’asseuràs a taula. Amb la calma de qui no té res més a fer que viure i menjar-se els seus propis minuts, l’obriràs fent allò de fer que el tap xoqui amb el sostre tot i que no s’hagi de fer, però ai és que és més divertit.

T’ompliràs la copa a la meitat i et quedaràs una estona mirant com peten les bombolles. Sempre t’ha fascinat, el rau-rau de la vida. I llavors, pensant en el matí i el migdia, i en tots els matins i els migdies que has viscut des que ets al món, aixecaràs la copa enlaire i et proposaràs un brindis.

Brindo per totes les històries sense final, per tot el que m’he deixat algun dia en alguna banda, pels que venien a darrere i ja no venen, pels que em guiaven i de cop van accelerar el pas i em van fer perdre. Brindo per cada concreció que es va fer abstracta en el temps, per cada arruga que em van pintar al cor pintors amb pseudònims que ningú no sap. Pel que hi era i ja no hi és, pel que era i ja no és, o que potser encara és però en una altra ànima en una altra taula amb una altra copa a la mà.

Diràs tot això en veu alta, que et sembla que la paraula pronunciada és més paraula i més veritat. I quan ja no quedi més veritat per dir, amb els ulls tancats i visualitzant fort cada moment, cada idea, tan intensament que et semblarà que ho veus, que ho toques, t’acabaràs la copa d’un glop.

Te l’acabaràs i aquell glop et buidarà més que omplir-te, i la realitat t’escopirà a la cara que hi ha paraula mentidera fins i tot quan l’hem fet so. Perquè hauràs begut i el cava baixarà per dins i per fora baixaran les llàgrimes. El pes del passat aixafarà el present i el futur i els farà miques, com es farà miques la copa que llançaràs contra la paret, presa del pànic que ve quan el darrere és vívid i el davant un laberint ple de Minotaures. Presa de la ràbia de saber que l’única marxa és la directa, i que la memòria no és més que una trampa que intenta somriures tímids i acaba creant ganyotes. Presa del sentiment de ridícul i de l’absurd de tenir ben endins l’esperança i el desig de trobar un Delorean algun dia en algun carrer.