L’enèsima allau

Només veure’t arribar vaig pensar que feies cara de cafè amb llet al solet del meu menjador un matí després de.

Parlaves de no sé què d’un company de feina que no fot brot i jo ja ens veia comprant espècies al Marroc.

Al final de la segona cervesa em preguntava per dins com hauríem de celebrar el primer any.

Ens vam dir adéu amb dos petons i vam marxar, i encara no devies haver pujat al tren quan em vas bloquejar tot accés tecnològic.

I a mi em va quedar cara de tonta, tonta, tonta, però ben tonta, i una altra muntanya de pedres gegants rodant avall. Una altra de tantes que n’havia anat acumulant, que hi devia tenir els Pirineus sencers, ja, al fons de l’ànima.

Allà darrere (tu)

El cel em cau a sobre, la vida se’m menja, i tu no. No em moc però estic entrenada en recreació d’històries i faria doblemortals enrere fins arribar al punt de trobar-te, d’entrecreuar fils vermells, de fer-hi un nus. Que tot va endavant però el nus tiba. Que sembles cotó i jo sóc licra. I avui estira fort per aquí i ahir estira fort per allà i en comptes de fer caure l’estaca només faig que els burros es morin de gana. Que no ens alimenten molles. Ni el pa sencer, ni dues rajoles de xocolata amb llet. La panxa em té gana d’abraçada, d’allò, de tant. I el cap em té gana d’idees, de llum, de clics, de clacs i de what the fucks. Que et trobo a faltar i em trobo a faltar, i a aquell sol que brillava amb força encara que fos de nit. Perquè aquesta grisor d’ara és lletja. Perquè la música sona en La menor. Perquè el cel em cau a sobre, i la vida se’m menja, i tu no.