La música porta la màgia cap al cor entrant per l’orella, en un vaixell que navega els mars de l’aire i que fa port en un cos perquè hi té feina a fer. La música camina per la vena, corre per l’artèria, no sap si va o si ve, només tira i tira i no pensa cap cosa, perquè no és res, només dard que se sent atret per una diana invisible de necessitats bàsiques. I això ho fa la música i també la metàfora, volar i volar fins a encertar-te el cor com un vulgar Cupido que s’avorreix i et vol complicar els dies. I quan metàfora i música van juntes llavors el dard és doble i té més força i explota i llavors peta tot. I quan dic peta tot vol dir que crema, que desfà les silicones i les ceres i les cordes que retenien records a la capsa i les lianes amb què ens agafàvem als arbres per on vam saltar algun dia de fa molt de temps. El dard doble peta i ho desfà tot i llavors respires i l’aire és llibertat i el dins és una llibertat com nova i xoca amb la que ve de fora i has de saltar, siguis on siguis has de saltar, si ets a casa has de saltar i mirar-te al vidre i no passa res, si ets al carrer has de saltar com una Heidi en un cos de dona i la gent et mira però no passa re, perquè ets una llibertat que desencaixa les normes socials preestablertes, perquè ets un dard doble que acaba d’explotar i això t’ho han fet la metàfora i la música i només et surt saltar i saltar, i mentre saltes dedicar un pensament que surt de la música un momentet de res i mirar cap al cel i dir redéu, moltes gràcies.
Pistufília 