La lletra crida la lletra

Quan sona Sabina flueixen les lletres. És un fet. Quan ell juga, quan ell canta, quan ell dibuixa i pinta el món amb aquesta sonoritat que no té res a veure amb la música que acompanya les lletres, sinó amb el so d’una paraula posada al costat d’una altra en un puzzle magistral que acaba fabricant un quadre, una obra de teatre, una escultura de marbre, el que vindria a ser una obra d’art. Aquesta lletra que no té més objectiu que ser lletra, sonar bonica, existir, i que només pot existir d’aquesta manera perquè està parida per ser així. Aquesta lletra crida la lletra. És la bellesa cridant la bellesa, l’art cridant més art, la música buscant ser música per poder seguir cantant quan s’hagi acabat la cançó. Cada recurs literari explota en disset recursos literaris més que volen, simplement, ser plasmats en un paper o teclejats en un teclat a través d’unes mans i d’un cervell que només són allà per això, per transmetre. Per regalar al món tota aquesta bellesa que era dins i reclamava existir. La rima ja hi és, la mètrica, la síl·laba, el verb concret a la frase concreta. Són així, només surten. L’autor només n’ordena els trossos.

La clau és consumir prou eufonia per obrir-nos l’aixeta de la lletra i que tot acabi sortint pel broc gros. Perquè l’art no està fet pel comptagotes, perquè la bellesa ho ha d’envair tot, perquè no hi ha filtre possible quan és la paraula qui demana sortir sense trucar a cap porta. La vomitada surt dels ulls en forma de llàgrimes, de la pell en pèls que s’ericen, i dels dits en forma d’aquest llenguatge que un dia vam aprendre a endreçar. Que un dia vam aprendre a endreçar i que ara demana que en desaprenguem, que tornem a creure en el desordre i en el caos per trencar sintagmes, frases fetes i conceptes que algú ens va fer associar. Dissociem conceptes, allunyem adjectius, desencaixem aquelles normalitats que la vida ens ha normalitzat. Trenquem-ho tot i deixem que siguin elles, les lletres, les que encaixin i trïin com volen venir.

El secret vindria a ser fer-nos tan permeables com eteris per confondre el dins amb el fora i no tenir cap paret que impedeixi que pintem el món des de cada os i cada òrgan, i fer-nos transparents, ben transparents, i no deixar-nos cap racó ni opac ni translúcid per assegurar-nos que ens travessen totes les llums que vinguin.

I tot això perquè sona Sabina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s