La vida hauria de ser de colors de neó però és fosca. Potser bufant podríem fer fora els núvols. Potser si salto salto salto. No hi arribo: em falten vitamines. Sopa, reina, sopa. No tens pa a la nevera i és això el que et passa. Tot s’arreglaria comprant pa. Potser. La iaia ja feia bé de tenir el congelador sempre ple, encara que els recursos quedessin plens de glaç.
Un somriure sempre és calent, mai no es glaça. Els llavis suen l’escalfor del cor que peta sempre, ho faci de pressa o lent. Pum-pum. T’escalfa els colors i t’escalfa els grisos. Les llums i les foscors.
Salta i hi veuràs clar. Bufa i marxarà la boira. Enfila’t a l’escala i escriuràs llibertat. Respira tot el demà. La vida és teva. Camina, corre, llepa-ho tot. El carrer és allà. Allà hi és tot. Només falta que tinguis ganes d’atansar-t’hi.
Demà ets tu. Demà ets ara. No et cal cap més maleta que el que tens a les venes. Respira. Camina. Salta. Canta. Folla. Lalalà. Agafa’t al que et fa vibrar, al que fa que el cor et sigui suau. Tremola, si cal. Tremola, mou-te, balla. L’emoció va molt més enllà d’una caixa toràcica. Ets molt més que braços i cames i l’energia se t’escapa. No hi caps. Ets tan grossa que no caps en tu, massa gran pel forat de les costelles. Els ulls a punt de petar, tota tu que vesses. És tan tan lògic que et facis anar boja, que aquest dins se’t mogui i vulguis cridar. És normalíssim que vulguis trencar-ho tot i marxar de tu.
Pistufília 