Seu i escriu, bàsicament

Voler entendre és creure que mirant es poden desfer els nusos. Que sense ungles i sense dits i sense mans els cordills cauen, que la vida es desfà, que demà serà millor només perquè hem tancat els ulls vuit hores i quart. Com si una goma gegant esborrés alguna cosa, com si el cap ens escombrés els records lletjos, com si dormir fos obrir una finestra i que passés aire fresc i la vida que era diumenge de pluja quan et lleves fos aquells vermuts de juny sota un arbre.

No. La vida no s’entén. Les preguntes omplen l’espai, taquen l’aire, el fan dens i no se’n van. Són invisibles però pesen, suren fins que un cap hi passa i les caça i adeu tranquil·litat i hola dubte. Som esclaus del dubte perquè les paraules i els pensaments ballen però les accions duren. Duren per sempre, que queden, que el passat queda gravat en pedra i per més que corris endavant et persegueix en cada parell d’ulls que mira enrere. La terra que remous fa forat. El forat d’avui et farà caure demà, a tu o a un altre, demà o demà passat o potser el mes que ve. Posa-hi terra, si vols, quan n’aprenguis, però la terra remoguda et dirà imbècil, aquí hi vas fer un forat que no havia de ser. Per què, puto imbècil, per què.

Somies enrere i somies endavant i tot és l’eix temporal, l’eix cronològic, un eix per on no t’has sapigut moure mai. Que si salts, que si demà, que si mira cap avui i no volis, que la vida es fa amb els peus. Gratar-te el cos diu ara, gratar-te la ment diu ahir, i qui diu ahir diu fa quinze anys. Les preguntes que fa quinze anys que pregunten no trobaran resposta ara, li dius al mirall mentre pixes. Els retoladors que escrivien llavors ja són secs, els bolis bics ja no tenen tinta.

No viuré fins que em desfaci de cada àncora. Que avui és vint-i-quatre de maig i he saltat a dos mil quatre. Que cada dia hi ha alguna cosa que fa saltar el calendari. Que els dits no escriuen avui, tampoc, que només saben parlar d’enrere. Erenre. Per ser fidel al contingut hauria d’escriure al revés.

Saltar encara que no hi hagi xarxa. Saltar sabent que no la veig però hi és. Saltar sabent paret de totxo i cuina negra. Saltar sabent ulls grisos i cabells blancs i un senyor que els diumenges va amb bicicleta. Saltar cantant And I need you now tonight, and I need you more than ever. Saltar menjant maduixes amb vinagre i mirar al cel i dar les gràcies. Saltar com quan salto pel carrer i faig de Heidi. Saltar sense preguntes, arrencant cadenes, saltar i fotre un crit que ni el rugit del Simba quan és gran i torna al regne.

I que el mal físic passa, però les taques que queden a l’ànima no se’n van. Tatuatges fets d’emoció que rebenta. Un xaval que plora. Una cançó que fa el cor gros. Un lluitador de sumo tou. Una nit que s’escapa com la llum que surt del MNAC. Som fets de cada monstre que vencem. Som fets de cada cop que el cor peta. Som fets de cada tarda tonta i cada nit plena.

Perdoneu-me el desordre, en aquesta casa som així. No demanis fil conductor, no demanis eix temporal. No demanis lògica a qui viu la vida saltant d’uns braços a uns altres, d’un plor a un riure, de dalt de tot al calabós. No demanis que respiri a algú que mai ha tingut ritme. Constància, què és això. Em moc millor sent sorpresa.

Voler entendre és desgraciar la sorpresa. I si no hi ha sorpresa m’avorreixo.

Aixeta oberta VII

Les fulles molles reflecteixen el cel que els hi ve a sobre. Les que enfoquen avall, el que hi ha entre la seva vida i el món, la tàbula rasa, la línia de terra que marca l’inici de tot. El tauler de joc, si és una oca o uns escacs o un parxís és igual, perquè va sense caselles. És un monopoli on tots els camins van a Roma. Tot barrejadet, camins que només s’entrellacen quan van a llençar les escombraries als contenidors. Recicles el vidre, la brossa orgànica, el plàstic i aprofites per saludar els veïns. N’hi ha de nous i dius hola, bon dia, quina gràcia. M’agrada aquesta planta que teniu i et diu ui, no és meva, jo soc el de baix. Ens sabem que ho sabem tot i no sabem res, i cadascú grava des de la seva pròpia càmera.

De vegades ens quedem sense bateria o sense carret, que som antics. Els nens d’ara no es poden quedar sense memòria perquè estan fets d’una altra manera. No saben què és cagar-la a l’últim moment perquè vas a revelar sense haver tirat enrere. Jo era una càmera d’un sol ús i feia fotografies de merda. Mogudes, grises, estúpides. I ara estic igual de moguda però intento captar moments que tinguin una mica més de sentit. O que abracin el personal que els mira, i quan dic mira vull dir veu així a dins del cap quan llegeix unes lletres.

Tres senyores de noranta anys assegudes en un banc. No fa fred, però duen bufanda. Seuen i miren i xerren de la tele, de les mantes, i d’aquella veïna que és morta de fa deu anys. Miren i xerren i diuen em fa mal aquí i ahir vaig dormir tot el dia i no vaig poder acabar aquella pel·lícula que van fer a la tele perquè era molt tard. Tenen noranta anys i en deu fer més de vuitanta-cinc que seuen als bancs i que comparteixen històries de pel·lícules i de joves que es van fer adults i senyors i senyores amb genolls que senten el temps. Seuen i miren i passo i sec o em quedo dreta i pregunto com va, i em miren i els fa gràcia que els expliqui un avui que ja no senten seu. Perquè són un temps que s’allarga però que queda centrat en una altra banda. Perquè són un tot d’un ahir que mira, s’ha anat estirant i els hi ha donat el plaer de poder tenir mans arrugades i cabells blancs i records que no són llunyans sinó llunyantíssims. Trobo a faltar poder-hi fer parada i anar de visita al passat a través d’uns ulls cansats que potser no han viatjat però que han vist més món que els que cada estiu creuen l’Atlàntic. Perquè les històries no són als llocs sinó dins de la gent i del temps.

La pluja és un company de classe que no ens agrada. És el que et mira malament quan fas bé els deures, quan respons la pregunta a la primera, quan et donen l’examen amb un vuit i mig. La pluja és una aigua que no ve de gust, és el got ple de cervesa quan acabes de vomitar de borratxa. És un fred que se’t fica rere el clatell encara que no en faci. Són uns ulls que cauen i una ment que seu al sofà en comptes de voler córrer a pujar muntanyes. És l’aixafamenta després d’un dia de platja, tot aquell cansament pesant a les espatlles. Unes bigues mal fetes que noten el pes dels anys. El carbassó que ens vam oblidar a la nevera i ara és tou i a veure qui se’l menja. Que el menjar no es llença, sí, però ja em diràs.

No, és que encara que tu vulguis no em ve de gust fer-te espai a l’ànima. Les pilotes de ping-pong xoquen i em fan mal cada vegada, no me n’hi cap cap altra, encara que siguis tou. Em sap greu -me’n sap!- i miro al mirall i veig una olla a les primeres files d’un concert d’Obrint Pas. Tot de cervesa per terra, cubates als cabells, pantalons xops, colzes que no saben on miren. Gent que crida sense motius, criden molt i es pensen que els altres els criden a ells i encara criden més, com per posar-s’hi per sobre, com perquè s’han quedat amb ganes de dir subnormal. Perquè el cos explota, perquè la dolçaina t’hi porta, perquè necessites una aixeta i cridar el que sigui a qui sigui i començar una batalla. Conscient que hi perdràs alguna cosa. Però pagant-ne el preu sense ni plantejar-te que no pugui ser. Les rebaixes al Corte Inglés. Lluites per un jersei que ni vols perquè és granat i no t’afavoreix gens, però i què: tu l’has vist primer. La senyora no pot guanyar-te, tu hi eres, tu, tu, tu. Has perdut massa batalles com per deixar-te guanyar aquesta. Hi ha massa coses a la vida que no van bé, ni de conya toleres que se n’hi afegeixi una altra. I ja hi som altra vegada, matar o morir, lluitar amb tot, tapar el sol de la calma amb el núvol del conflicte.

Si no dorms a la nit has de dormir de dia. Si ve gent que m’explica coses interessants no sé dormir, no puc dormir, perquè què m’importa somiar que em persegueix un tigre si després no és de veritat. Si les urpes amb què m’atrapa em fan mal però és un mal que quan em llevo queda atenuat per la consciència fins que es desfà. La por de perdre’s alguna cosa, la por de no poder ser a tot arreu, la por imbècil de pensar que si no hi ets físicament tampoc ets al cap dels altres. Que si no et veuen desapareixes. Que quan el protagonista surt de plano, mor. Som presents en cada ahir i els records fan eco cap al present, cap a un ara que ressona als cors dels que ens dibuixen quan fan el mapa de la seva vida. M’espanta pensar que les rutines canvien, que ahir i avui no són gens iguals ni gens semblants al deu de març de dos mil tretze. Que obrim portes noves a nous hotels i les habitacions potser són més agradables que la nostra. Que les croquetes de la mama són boníssimes però diu que les que fan a la Montferri encara ho són més. Ser un embut que tot s’ho empassa per no haver de perdre’s res, però sense saber gestionar-nos el Diògenes. Descansa. Aprèn a ballar només la música que t’interessa, que no fa falta ser a les discoteques que fan mal de cap. Convida’ls a jugar a dibuixar i a fer mímica i a fer glops de cervesa, que és més la teva peixera. I que l’existència sigui riu en calma i no mar en temporal.

Polir, polir i polir, treure el que sobra, cagar el que no ens cal. Depurar. Trobar un equilibri. Trobar un equilibri. Estimar i abraçar cada avui, cada ara, cada aquí, cada paret que ens mira, tingui quadres o no els tingui.

Aixeta oberta V

Cinc no sempre és cinc. Cinc, de vegades, és dos. I de vegades, només una ve baixa. Ve. Ve i va. Ve, va i passa de llarg, que ara no ens deixen parar. Pares però no paris. Para però para tu, para només tu, para en el teu parèntesi. Bombolla, calaix, gàbia.

El món s’expandeix en horitzontal però ara no. El dia que el món funcioni serem com una bomba atòmica.

Les mosques no entenen de confinament. L’aire no té barreres, només ens dividim el sòl. Sòl i sol, sòl i sol, i tot el que hi ha entremig. Som solitud entre sols. Som ombres de colors que corren.

Encara que no respiris ve el virus. Som ordinadors sense passar el Panda. Se’ns amaga però hi és, ancorat a la por del tacte o als llagrimals que no saben buidar-se.

Sort de la xocolata, sort dels gelats, sort del formatge. Sort de les persones que són com pastissos Sacher.

Ni receptes ni ingredients. Ni lletres, ni escombra, ni objectiu de la càmera. Se’m fon l’avui i se’m fon el demà, és com si només fos enrere. Els ulls giren endins perquè no saben saltar balcons. Si saltessin, rebotarien i farien camí tots sols?

La pell fa olor d’estiu que haurem d’escampar nosaltres perquè no en farà olor res més. Estiu és olor de crema i de mar, però el mar és a l’altra punta i per més que ensumo fort no m’entra al quilòmetre.

El cap, de fora m’és suau però per dins em punxa. Tant de bo una mascareta hidratant per suavitzar-me les idees i un tractament de proteïnes que em reconstrueixi sencera.

Aixeta oberta IV

La vida hauria de ser de colors de neó però és fosca. Potser bufant podríem fer fora els núvols. Potser si salto salto salto. No hi arribo: em falten vitamines. Sopa, reina, sopa. No tens pa a la nevera i és això el que et passa. Tot s’arreglaria comprant pa. Potser. La iaia ja feia bé de tenir el congelador sempre ple, encara que els recursos quedessin plens de glaç.

Un somriure sempre és calent, mai no es glaça. Els llavis suen l’escalfor del cor que peta sempre, ho faci de pressa o lent. Pum-pum. T’escalfa els colors i t’escalfa els grisos. Les llums i les foscors.

Salta i hi veuràs clar. Bufa i marxarà la boira. Enfila’t a l’escala i escriuràs llibertat. Respira tot el demà. La vida és teva. Camina, corre, llepa-ho tot. El carrer és allà. Allà hi és tot. Només falta que tinguis ganes d’atansar-t’hi.

Demà ets tu. Demà ets ara. No et cal cap més maleta que el que tens a les venes. Respira. Camina. Salta. Canta. Folla. Lalalà. Agafa’t al que et fa vibrar, al que fa que el cor et sigui suau. Tremola, si cal. Tremola, mou-te, balla. L’emoció va molt més enllà d’una caixa toràcica. Ets molt més que braços i cames i l’energia se t’escapa. No hi caps. Ets tan grossa que no caps en tu, massa gran pel forat de les costelles. Els ulls a punt de petar, tota tu que vesses. És tan tan lògic que et facis anar boja, que aquest dins se’t mogui i vulguis cridar. És normalíssim que vulguis trencar-ho tot i marxar de tu.

Aixeta oberta III

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.

Aixeta oberta II

La ràdio riu. El cel plora. Hi ha un arbre que brilla fora d’hores. La llum quan no se l’espera és més llum, em sembla. Encega uns ulls acostumats a la tebior enganxosa d’un gris que balla suau. La llum quan no se l’espera fa inventar un pas de ball nou. Xoca frontalment contra unes pupil·les apagades i esclata a l’interior d’un cap que fa tuc-tuc, tuc-tuc, mecànic i monòton. Esclata i fa esclatar i fa ballar i fa saltar i és com un despertador que ens fa conscients que hi som. Que hi som, així de simple. Que hi som, de cap a peus. Sobre aquest terra i sota aquest sostre. Davant i darrere de tot aquest aire.

El moviment d’un color. El moviment del sabó rentant-me els plats tancats en una gàbia que algú es va inventar i ens va salvar tantes mandres. El futur, el progrés, fer fora la mandra. Deixar que el cos descansi perquè pugui treballar el cap. Rentant plats també surten bones idees, però. No para, no para, no para. El corredor de les pistes del meu cervell té les soles de les vambes gastades. Als que van amb cotxe d’aquí res els faltarà gasolina. No sé si fer-los frenar o començar a repartir RedBulls per no haver de parar ni a boxes.

Si pares has de tornar a començar, i quan talla la música ja em diràs com t’ho fas per tornar-la a fer sonar igual. Si no saps ni com has arribat on eres, si un alzhèimer creatiu t’ha fet morir les connexions i has inventat colors en blanc, si has desaparegut i ara t’has de tornar a fer sencera.

Hi ha dutxes que et fan marxar la merda i mitja ànima. L’aigua crema, fregues massa i quan surts t’has arrencat els records que duies incrustats feia vint anys i ets una criatura nova. Neta de dolors i de màgies. Com una llibreta de quadres que espera retoladors que la tornin a pintar. Retoladors que netejarà el sabó de dutxes futures. O que vigilaràs de no fregar per quedar-te’ls a prop.

Jo, jo, jo. La càmera gira però sempre surto al pla. Curt, llarg, mig. Contrapicat. Zenital. Genital. Soc cada punt de vista. Cada dia gravo la pel·lícula que no passaran a cap cine.

La sort es fa cops de cap

La sort es fa cops de cap contra un vidre on hi ha dibuixat el futur que no saps veure perquè fa com mirall. Tu ets el teu futur, tu i les teves arrugues que encara no es dibuixen. La sort es fa cops de cap i el demà veu com pica i vol cridar però crida en silenci, que el so no es propaga a través del pas del temps.

La sort es fa cops de cap contra un terra de formigó armat, s’entrebanca cada vegada i cau del mateix costat, perquè tu flaqueges sempre d’allà mateix, també. Que qui t’ha d’atacar sap on clavar la llança. Que el ganivet s’enfonsa més fàcil allà on fa més mal, que la tovor de l’ànima canta des de quilòmetres enfora.

La sort salta de contenta i es fa cops de cap contra el vidre que et tapa el sostre, el que fa encallar els somnis, que marca que pots riure fins aquí i prou, que cap allà l’aire és fort i costa de passar pel nas.

La sort fa giragonses i hi ha un moment que tant voltar ja no sap on mira. La sort ja no té ni idea de si és teva o si és meva i cau fent la croqueta avall per l’herba. Ha confiat en el sol i ha begut massa. Gira i gira i li és igual. La ressaca no vindrà fins demà.

Trossets a màquina

Busca el record més carbassa i beu-te’l tot, com si fos Fanta. O Trinaranjus. Les bombolles del gas distorsionen les idees i fan anar malament el cervell.

**

S’encalla, de vegades, la vida, ben bé com aquesta màquina. S’encalla i sembla que no avanci però de sobte sí. Plup, mous la peça i ja està. Deserroritzar l’error és així de simple. Plup, mous la peça. Si poguéssim moure’ns les peces de la mateixa manera. Plup.

**

Estira’m la punta del nas i em canviaràs la visió del món. Agafa’m les orelles i canviaré el futur. Do’m un got de vi i et faré entendre tantes coses. Vi, cervesa, sangria, qualsevol beguda de les que hi fan veure clar. Veure-hi clar, veure-hi amb la pell i no amb els ulls.

**

Crida el cervell, canta, sona sense sentit, només per dir que hi és. Perquè no se’l mengin els pulmons quan busquen aire.

**

Tot ha de ser perfecte i no et dona la gana. Els ulls se’t desfan per sota i és com si també el cervell fos fos.

**

Desintegraré el dolor amb un cop de puny dels ulls.

**

Si ens poséssim una llanterna pel cul, potser no ens faria tanta por mirar-nos el dins.

Aixeta oberta

Pinta, hòstia, pinta.

Que l’olor inspira, que tira, que el carro ha de caminar. Cavallet de cartró, camí de sorra, l’herba és porexpan perquè ningú la rega. Així no es mor i la vida no és lletja. La lletjor ficada a dins, i quina merda. Si tu ets lleig, el món ho és més. Molesta.

Però deu molestar més ser porexpan i no poder ser res, ser un fora fràgil i un dins que no pesa. Que vingui el vent i se’t mig endugui. Que rasquis una paret i se t’hi quedi un tros. Que els mals no curin, només amb cel·lo.

L’herba de porexpan és bonica però no t’hi pots estirar perquè la trenques. I ja em diràs de què serveix l’herba si no t’hi pots estirar, reposar tota la teva llargada i mirar el cel. Mirar el sol que va, corre, com un cotxe però menys. Com aquell carro que camina, però menys. I més groc, més taronja, més calentó, més bonic.

Els colors càlids són bonics i se’t queden a dins. Els colors freds cauen als peus i s’escampen.

 

(Em dones una pissarra i un retolador i escric. Em dones un teclat i un espai blanc i escric. Obro l’aixeta i prou, no cal que tingui sentit. És la llibreta que teníem sobre la taula, els fulls blancs del camí de l’escriptor, el que sigui).