La vida ja no és aquí, és en alguna altra banda. S’ha amagat en un racó vigilant que ningú la toqui, a dos o dos-cents metres de distància de tot. La vida ja no és aquí, l’aire no és aire. Fa deu dies que ens hem mort sense saber-ho, sense voler-ho, sense haver de ser valents per agafar ganivets o pastilles o saltar al metro.
Caminem endins com si el dins fes alguna cosa, com si nosaltres sols signifiquéssim. Ens mou, autòmata, una falsa rutina que governa Netflix i un directe d’instagram. Aquell viure a través dels altres, aquell mirar què passa però no fer-ho. Si ens traiessin els ulls, redeu. Vivim des d’uns ulls sense cames ni braços, som tan sols un fil de pensament que va i ve com el mar que ja no és sinó en vídeo.
Són deu dies i els que queden d’esborrar la pissarra, de ser blancs, de desaparèixer. De viure’ns la mort des de dins sense obrir balcons. De silenci, de full arrugat que ningú ens tornarà. De cremar-nos l’ahir en una llar de foc que no tenim, que si tinguéssim ens escalfaria l’hivern gris que ens ha glaçat la primavera.
No toquis, no miris, no ensumis. No cridis, no cantis, que molestes. Consumeix-te davant del finestral, buscant l’aire de fora amb el nas i amb les ganes acumulades als genolls desintegrats. Qui t’hauria dit que enyoraries córrer.
Ara ballem en l’estretor d’una casa que puja i baixa, passant a la dutxa quan el dolor ha xopat el sofà, i al llit quan l’aigua surt trista del telèfon i el vapor és boira. Transparents, estructures, esquelets, globus. Buits del jo que érem i desprovistos d’agendes, de demà. Plens d’il·lusions marcades al calendari que escopim a les escombraries que no podem treure.
Deu dies a casa perquè un virus s’està menjant tot el que troba. Deu dies de pulmons tancats i la incertesa fent de voltor. Deu dies envoltats de mort allà fora i amb la mort ficada aquí dintre. Em fa por pensar si quan s’obri la porta sabrem tornar a viure.
Pistufília 