Necrològica

@annapistu
10/09/2009 – 26/12/2019

Com un atac de cor. Hi ets, et despistes un moment per connectar un videojoc a la tele, agafes el mòbil una altra vegada i pum, adeu. Ja no hi ets, caput, mort sobtada. La vida a Twitter d’avui dia també és fràgil.

I llavors s’obre un forat que comença petit, però que es fa immens de forma rapidíssima i no tens temps de res que ja se’t menja. Com unes arenes movedisses, t’empasses avall sense remei.

M’han fet desaparèixer deu anys, un terç de vida. M’han fregat massa fort amb la part verda d’un fregall per estrenar, m’han fet empassar mig litre de lleixiu que m’ha netejat el passat de tinta. La vida escrita ja ho té, això: és tinta. Tinta d’un bolígraf fort i resistent, que aguanta els embats del vent de cada banda. El diari, el record, la conversa que neix a Twitter és, depèn de com, i paradoxa, més real que el record o la conversa que neix del món de fora la pantalla. Precisament perquè és de tinta. La tinta fa que la paraula, la idea i el riure quedin fixats -un tatuatge- en un aire fictici que no es pot endur res. Al món que sabem ens veiem, ens sentim el to, ens escurem el present, però quedem esclaus de la nostra capacitat de recordar.

Acostumats que Google ens ho trobi tot, és ideal tenir la vida documentada per anar al moment exacte. Per fixar el que sembla que s’escapa. Quants cops hem dit que el cervell també hauria de tenir un cercador per paraula clau per trobar tot el que ens marxa? Però no hi és. La vida és ara. El problema és que sovint em cau a sobre la nostàlgia i m’agrada fer viatges. I és per això que va ser un drama que Fotolog tanqués i ens destruís l’adolescència, i que ho va ser que Twitter m’esborrés ahir deu anys de compte. La vida d’ahir que havia de ser viscuda amb ulls d’avui i ulls de demà ha quedat enterrada. És d’ahir i prou. D’ahir i del demà que sàpiga anar enrere de memòria.

Avui tornem a començar. La vida de tinta etèria emprèn un altre vol. Fins que ells tornin a voler fer-lo caure. Per anar bé hauria de fer com l’avi i escriure un diari a mà, però llavors la meva lletra cridaria i faria eco, i a mi m’encanta quan ens entortolliguem, quan vivim en pocs caràcters, quan frase a frase ens fem escenes.

Em sento feridíssima, enverinada, infectada, però també em sembla que pesi la meitat. Se m’han endut deu anys d’alegria i deu anys de merda. M’ha marxat la xarxa.

Estimar-te pel que ets, no pel que eres.
Tornem-hi, que no ha estat res.

Haurem d’aprendre a viure escrivint fort i mirant l’ara.

Aixeta oberta

Pinta, hòstia, pinta.

Que l’olor inspira, que tira, que el carro ha de caminar. Cavallet de cartró, camí de sorra, l’herba és porexpan perquè ningú la rega. Així no es mor i la vida no és lletja. La lletjor ficada a dins, i quina merda. Si tu ets lleig, el món ho és més. Molesta.

Però deu molestar més ser porexpan i no poder ser res, ser un fora fràgil i un dins que no pesa. Que vingui el vent i se’t mig endugui. Que rasquis una paret i se t’hi quedi un tros. Que els mals no curin, només amb cel·lo.

L’herba de porexpan és bonica però no t’hi pots estirar perquè la trenques. I ja em diràs de què serveix l’herba si no t’hi pots estirar, reposar tota la teva llargada i mirar el cel. Mirar el sol que va, corre, com un cotxe però menys. Com aquell carro que camina, però menys. I més groc, més taronja, més calentó, més bonic.

Els colors càlids són bonics i se’t queden a dins. Els colors freds cauen als peus i s’escampen.

 

(Em dones una pissarra i un retolador i escric. Em dones un teclat i un espai blanc i escric. Obro l’aixeta i prou, no cal que tingui sentit. És la llibreta que teníem sobre la taula, els fulls blancs del camí de l’escriptor, el que sigui).