Desconfinar o la conseqüència

Quan va ser davant del mar, va dir que feia olor de calamars a la romana.

Quan va deixar que li omplís els ulls, li va semblar que brillava massa.

Quan va caure als braços de sempre, no havia passat el temps.

Quan va veure la mama, es va fer esponja però al revés.

Quan va ser a casa lluny de casa, va tornar a ser a casa casa.

Quan va veure l’herba s’hi va tirar de cap, com si fos aigua.

Quan les veus es van fer vives, li va créixer el somriure.

Quan va ser al volant del cotxe, havia perdut el carnet.

Quan van deixar sortir a beure, li havia marxat la set.

Quan va voler córrer a abans, va recordar que el vídeo no funcionava.

Quan el carrer feia voltes, l’aire se li va fer massa ample.

Quan el motor s’engegava, li va petar l’engranatge.

Quan el món era d’atletes, encara volia ser tortuga.

Quan Barcelona es feia grossa, els ulls se li van fer petits.

Quan juny inundava el calendari, ella encara vivia a febrer.

El futur empenyia per l’esquena, i el full en blanc cridava a la taula.