Mires amunt: n’hi ha un tou. Les toques amb un dit i és com un llamp. Plouen, neven, cauen en torrents paràgrafs sencers. Obres la boca, te les empasses i saps que per sempre més les podràs vomitar. És empatx que no empatxa, intoxicació sense toxina. És una pluja que deixa xop d’energia que més tard escorreràs sobre el full blanc. Cauen rodones i queden penjades de les idees que et surten del front. T’amaren el cor fofo de tovallola, que s’omple i creix. Aixeques les mans ben amples per atrapar expressions i col·leccionar derivats, i la llengua corre i caça noms i adjectius impensats i empassa, empassa i empassa.
D’aquests àpats, aquests budells.
Mires amunt: n’hi ha un tou. Mires endins: n’hi ha més.
(il·lustració de Pere Virgili)
Pistufília 