Visc massa

Ens tenien tancats i ens van deixar anar. Com la porta d’una escola a les cinc de la tarda després de sonar el timbre. Tres mesos en una avorridíssima classe de mates i de cop el timbre i la llibertat del carrer, de gastar les soles de les sabates que no ens posàvem. Vam sortir a voltar, vam sortir a comprar, vam quedar amb tots aquells que havíem trobat a faltar perquè tot i que potser ens havíem vist més sovint que abans -perquè quan quedes sec sembla que t’ho vols beure tot d’un glop i les videotrucades són més fàcils que agafar el tren- les pantalles ho fan tot més dur i ens necessitàvem la suavitat de la pell.

Caminar, córrer, mirar i remirar botigues perquè estem farts de veure casa tal com és i tant temps tancats se’ns ha girat el cervell i ens hem fer dissenyadors, baixar al súper cada dos per tres perquè ara som xefs, passejar i visitar racons com quan vam tornar d’Erasmus, combatre la calor piscina aquí i platja enllà perquè els graus s’enfilen al termòmetre i ens desfan per dintre. Donar resposta a tots els ens hem de veure que se’ns han anat acumulant durant mesos i ara es foten cops de colze a la porta de casa. Festa d’entrada a la primera fase, cervesa aquí, gelat allà, visita a casa per passar l’estona, una nova cita de Tinder, dinar familiar de fase dos, festa de nova normalitat amb les amigues de sempre, baixar a fer un vi a casa la veïna, dinar de menú a una terrassa, sopar de tapes, dinar de menú a un interior, sopar a casa i cantar per celebrar que ens estimem.

I quan comences a reconciliar-te amb la realitat de tornar a ser, llavors obres twitter i veus allò que el món no és com és sinó com el veus, i que el filtre del virus és diferent a dins de cadascú. I passa aquella merda de mirar-te al mirall i no saber somriure, que cada record compartit de les últimes setmanes torna com un dard, com el gos que abaixa el cap perquè s’ha cagat al mig del menjador. Em sento bruta per viure. Fa trenta anys que visc odiant-me perquè visc poc i ara resulta que m’odio per viure massa. Perquè em poso la mascareta i em poso gel cada pocs minuts perquè m’agrada com refresca, però tinc la mania de necessitar contacte humà i compartir converses per saber funcionar. Tres putos mesos sola m’han rebuidat i em cal reprendre contactes que m’omplin i m’engreixin la maquinària. Semblava que ens deixaven. La gent necessita que la roda giri, la caixa de les botigues s’ha d’alimentar. Però resulta que encara no podíem. Que no està res, que encara hi som de ple, que tancar-nos i jugar a fer veure que la vida és la de sempre només fa que la cosa augmenti. Que el sentiment que diu que els que ens estimen i tenim a prop segur que es renten i no seran capaços d’infectar-nos doncs és tan banal com fals. I ara no sé què fer, i torna la paranoia.

No sé què fer, torna la paranoia. Seguir sortint, seguir comprant, seguir remenant-ho tot i emprovar-me tots els vestits de totes les talles. Sopar amb uns, fer gelats, abraçar-me amb les meves estufes humanes. O tornar a parar, tornar a tancar-me, sortir només quan em sigui imprescindible i el cap em digui que no pot més. Viure però viure poc, viure justet, viure només la punteta. Viure avorrit, sense ningú, sense purpurina. I això fins quan.

Que surto i veig un munt de gent i m’espanta, quan sempre m’havia carregat les piles. Veure ulls capcots, nassos a l’aire i mascaretes a la barbeta i voler sortir corrents fins a la platja i nedar on sigui. Que quedo i em sap greu, que des que ho dic fins que passa penso si he d’anul·lar-ho. Que em fico al llit i penso mira, més contactes, més possibilitats d’haver-la liat una mica. Que em miro al mirall i em torno decebuda, perquè soc un frau, perquè hi ha la sensació enganxifosa que faci el que faci ho faré malament, que no es pot controlar tot i si ho controles tot no és viure. Una sensació que plana en l’aire i no marxa. Aquest virus sí que l’he respirat i el bombejo, no em cal cap prova per saber-ho.

Trenta anys amb mal al cor perquè visc poc, i ara mal al cor perquè visc massa. Té collons.