Soledat i rentadores

La soledat de qui seu a terra i mira, pacient, la rentadora. Va fent, ella va fent, voltes i voltes i mai avança però li és igual. La soledat de seure en un silenci, amb el murmuri d’un tambor que no és del teu món sinó d’un altre. La soledat de seure nua a terra i veure la teva roba, la que t’abraçava, la que et protegia, la que t’omplia d’uns colors que et pintaven per fora i feien reflexe als ulls, veure-la girar, veure-la agafar-se, junta, barrejant-se i jugant amb l’aigua. Jugant en una festa en què no estàs convidada.

T’abraces els pits freds i et sents bruta, bruta brutíssima, però ningú t’ha convidat a rentar-te. La dutxa queda lluny, a quilòmetres de distància, des d’aquestes cames que seuen i miren les voltes i l’aigua i no volen aixecar-se perquè la perdrien de vista. Desenfocar els ulls del vidre desenfocaria el món i faria caure la casa a terra. N’estàs segura.

Mires un punt fix i ara és negre i ara és vermell i ara és blanc i penses que el blanc potser es farà rosa però mira, que la vida és així, que tot fa transferència. Voldries una rentadora de mida humana que et sacsegés amb força, plena de roba amiga que calmés l’impacte. Una rentadora que tragués els somnis morts i les idees que no es fonamenten. Una màquina de rentar que et deixés neta i polida per tornar a viure, per llançar-te al carrer i seguir la partida. Una màquina que et fes tornar a ser persona amb sang que sent el pas de les hores, no algú que seu a terra mentre va la rentadora i, mirant les voltes, s’agafa els pits i plora.

No ho sé

No sé anar en bicicleta, quin gust fan els cargols ni quina cara feia Benito Mussolini.

No sé els minuts que es cou un ou dur que no és dur, ni si la pols es llença al rebuig o bé es recicla.

No sé portar talons, no sé deixar-vos sols, no sé que ja n’hi ha prou i vull una última copa.

No sé assenyalar el nord, tampoc sé fer equacions, no sé on surto del metro quan baixo a Catalunya.

No sé entendre els cervells que no van com el meu ni sé per què, per a mi, tothom té una textura.

No sé qui va guanyar la Champions l’any passat, no sé si els ulls em ploren de pena o per al·lèrgia.

No sé si alguna tarda em trobes a faltar, tampoc per què l’estómac se’m plega quan hi penso.

No sé callar quan toca, ni sé cosir un botó, no sé estar deu minuts centrada a la cadira.

No sé per què els cabells no em queden arrissats, ni fer anar un obrellaunes quan no hi ha l’anelleta.

No sé mai dir qui és qui quan miro una pel·lícula, no sé si això que em dius s’explica o no s’explica.

No sé parlar més fluix si la vida m’excita, si em cremen a la panxa futurs i margarides.

No sé dibuixar un gos, ni quant pago de llum, ni per què entren mosquits si hi tinc la citronella.

No sé on cau Sentmenat, ni el Coll, ni la Verneda. Hi ha cançons que no sé cantar sense desfer-me.

No sé qui mana a Holanda, ni pronunciar alemany. No sé somiar petit i em vola i se m’escapa.

No sé esborrar els potsers, ni arrencar-me el passat. No sé, quan conec gent, si duen escuts o espases.

No sé viure feliç si no entenc les premisses. No sé aturar-me els dits quan volen venir a escriure.

No sé pintar res clar, no sé desfer el gargot dels fils d’acer que lliguen respostes i preguntes.

No sé triar un camí, que el que tinc no és pipí, no sé saltar sense una penúltima abraçada.

No ho sé, no en sé, ni sé si reduiré la llista. Soc, però, també, el que sé i em pesa a la motxilla.

Aixeta oberta V

Cinc no sempre és cinc. Cinc, de vegades, és dos. I de vegades, només una ve baixa. Ve. Ve i va. Ve, va i passa de llarg, que ara no ens deixen parar. Pares però no paris. Para però para tu, para només tu, para en el teu parèntesi. Bombolla, calaix, gàbia.

El món s’expandeix en horitzontal però ara no. El dia que el món funcioni serem com una bomba atòmica.

Les mosques no entenen de confinament. L’aire no té barreres, només ens dividim el sòl. Sòl i sol, sòl i sol, i tot el que hi ha entremig. Som solitud entre sols. Som ombres de colors que corren.

Encara que no respiris ve el virus. Som ordinadors sense passar el Panda. Se’ns amaga però hi és, ancorat a la por del tacte o als llagrimals que no saben buidar-se.

Sort de la xocolata, sort dels gelats, sort del formatge. Sort de les persones que són com pastissos Sacher.

Ni receptes ni ingredients. Ni lletres, ni escombra, ni objectiu de la càmera. Se’m fon l’avui i se’m fon el demà, és com si només fos enrere. Els ulls giren endins perquè no saben saltar balcons. Si saltessin, rebotarien i farien camí tots sols?

La pell fa olor d’estiu que haurem d’escampar nosaltres perquè no en farà olor res més. Estiu és olor de crema i de mar, però el mar és a l’altra punta i per més que ensumo fort no m’entra al quilòmetre.

El cap, de fora m’és suau però per dins em punxa. Tant de bo una mascareta hidratant per suavitzar-me les idees i un tractament de proteïnes que em reconstrueixi sencera.