Mes: febrer de 2018

Escrivint la vida

No en sabia més, només volia escriure el món que l’envoltava. Escriure el sofà, escriure la paret, escriure el cafè, per fer, d’aquesta manera, que fossin el seu sofà, la seva paret, el seu cafè. Captar-ho tot, per fer-ne un rebombori i tornar-ho a vomitar. Com qui respira. Com qui veu. El món no eren ones de llum, el món eren lletres. Descripcions processades. Il·lusions lingüístiques. Que no hi ha res sense paraula. Que no hi ha idea sense imatge. Que no hi ha cosa sense nom. Que quan pintava amb lletres seves tot es feia més a prop.

27 de febrer, 2:38

Sota la neu que no ha caigut, Barcelona beu al ritme de respiracions calmades. Es retorna l’escalfor, glop a glop, bevent dessota mantes i edredons. Ningú no surt a trencar l’aire, tots senten, a les espatlles, l’alta densitat del cel. De cop, un solo de tos en la menor es menja el silenci de l’estança. No es mou ni el no-res. Demà ja tornarà tot.

Música, sempre

Escoltava, escolto, escoltaré. És més, escoltaré el que escolto que escoltava. El fil musical ajuntarà orelles que són les mateixes i alhora no. Escoltant seré el que sóc i seré el que era, que són un això i un allò que són clavats. Aquest acord pinça aquest nervi, i tant li fot si en tens quinze o vint-i-vuit, que el pinça igual. I la bateria es fica al pit i el fa saltar, i abans saltava per fora i ara salto més per dins, però salto. La veu és la carícia, i és idèntica, que toca igual igual, i l’únic que canvia és la rapidesa amb què ve i surt la llàgrima. Cada melodia intacta és el gronxador del parc que amb els anys s’ha encongit, però amb la plasticitat del guant, de la funda de silicona, de l’abraçada eterna, de l’amor intangible. Un vestit fet a mida, una armadura de llautó sentimental, un munt de fils nuats a l’hipotàlem que no es deslliguen. La companyia que para el món mentre el món gira. Frases que em surten de la boca quan no sé què dic. Tornades on torno quan no puc tornar a mi, on tornaré quan vulgui tornar a ara, a avui, a demà, on sempre.

Il·lusió a mitja nit

La il·lusió es fa vida, i n’hi ha tanta, que res no dorm perquè desbordaria. Omple, creix, infla, fins que sua pels ulls, que brillen. Llum a cada cloc, foc a cada frec, guspira que trenca les gotes d’aigua i els flocs de neu. Ronca l’estómac i no per buit. Ronca, crida, clama enfora. Al·leluia, eureka, visca, i totes les paraules que volen dir que sí. Que sí, que riu, que hi ha camí. I unes ganes infinites de posar-se a caminar.