Si en fa, de temps, que el vam començar. Des que vam néixer que les venes ens parlen català. Llavors, als quinze, mentre ens crèiem que ens havíem fet grans, encara parlant català per dins i per fora, vam cantar cançons i vam aprendre consignes i vam saber que n’hi havia uns que es feien dir Esquerra i uns de la JNC que creien que Catalonia is not Spain i que albiraven un país nou. Va ser quan vam descobrir què era una estelada i ens la vam penjar a l’habitació. I en aquell moment els pares ens deien que no fóssim il·lusos, que només eren somnis, que era tan difícil que no ho veuríem mai. Ho vèiem lluny, potser sí, però manteníem l’esperança.
Han passat els anys i la identitat catalana s’ha fet tan forta que ens ha omplert el cos i s’ha fet necessitat. No som això que tenim ara. Per orgull, per sentir-nos a casa, per estar en pau amb la terra i les institucions i amb tot. Volem un país lliure.
Les circumstàncies i les realitats que vénen del govern espanyol han convençut les lògiques i els cervells de tots els cors que no hi creien. Té tot el sentit del món: si no et tracten bé, fot el camp. No saps com estaràs, només que això d’ara no ho aguantes, que en tens els collons plens. Sí, són molts els que han anat venint a l’estació i comprant el bitllet quan ja tenim el tren a la via. Però no fan tard. Encara queden quinze dies.
Quinze dies per una data al calendari marcada des d’abans de tenir-la (“Data i pregunta, President, data i pregunta!”). Quinze dies d’espera després de quinze anys esperant. Quinze dies que es faran llargs, perquè són com ser al mig d’un camp i anar rebent pluges de bombes, esquivant llampecs i corrent davant de gossos amb ràbia, tot junt. Una gimcana d’incertesa i d’alerta total, enmig d’aquesta lluita aferrissada per veure qui estira més la corda. Cartells, webs, Guàrdia Civil, mitjans de comunicació, alcaldes, anuncis, tot. Fins on poden arribar. Fins on.
Aquí em fot ben nerviosa, aquesta incertesa i aquesta histèria que sura en l’aire. L’altre dia un amic em deia que això no em canviarà la vida, que no m’hi preocupi. Però aquest cor que tinc és tossut, i sap l’orgull que planeja en tots els cors que somien, en veure cada pas endavant, cada discurs des del ventre, cada cop que ho veiem real. Quinze dies d’estrès, de mitja por i de poca calma interna, per no dir gens. Entenc la por de la iaia, entenc el no saber d’alguns. Però la realitat ens empeny cap a l’única sortida possible, i només és la de pujar al tren i cardar el camp ràpid ràpid.
Desitjo i espero que aquests quinze dies es passin tant de frenada que els que ara no ho volen o no ho saben puguin veure que això ni és democràcia ni és res, i que, com diu el cartell, Franco no era mort sinó que estava de parranda. I que els que ho veiem a l’horitzó des de sempre entenguem que, si ells van a totes, nosaltres també. Que facin tanta por que no se’n pugui tenir més i que tot passi a ser ridícul. Aquest enginy i aquest humor i aquesta alegria que hi estem fotent en són una bona mostra. Seguim.
Volem un país nou, un país nostre. Que casa nostra sigui casa nostra. Només volem això. Queden quinze dies per posar el vot que sempre vam voler a l’urna que sempre vam voler. No de la manera que voldríem, però de la manera més bonica que ens han deixat. Fem-ho. Malgrat tot, contra tot el que vingui. Som catalans, som Catalunya. Salvem-la d’una vegada: fem-la neta, fem-la forta, fem-la lliure!
Pistufília 