Carta als reis

Vine.

Vine i digue’m que ja em reculls la cuina. Que no m’aixequi, que m’encens l’aire, que quina calda, que hauria de pensar a anar posant quadres a aquestes parets que només esquitxen converses invisibles. Vine i porta’m a sucar els peus a alguna platja pel meu aniversari. Vine i regala’m un portàtil, o mig, perquè m’estimes i vols que ho sàpiga i encara no saps la mida dels regals en aquesta casa. Vine i fes-me agafar de tot perquè jo en tenia prou amb mig quilo de formatge. Llegeix-m’ho darrere els ulls i sota el nas per on se m’escapen el riure, la vergonya i els crits que em farà la cartera quan em toqui. Digue’m que avui em fas ous ferrats, que saps torrar les clares i que només t’he de descongelar pa. Vine i molesta’m quan pixo i quan em dutxo. Vine i llança’m sobre el llit que es fa petit i fes-me marejar sobre un llençol que ha quedat arrugat però no ens importa. Porta’m a la fageda d’en Jordà i al MNAC i torna’m petita com l’últim cop que hi vaig tremolar. Fes-me saltar els peus i el cor i enamora-te’m més encara mentre jo m’enamoro al mirall. Escriu-me metàfores de bona nit i de bon dia i juguem a fer coreografies de natació sincronitzada amb paraules que la gent normal només fa servir per parlar. Posa música i encerta-la. Mira’m com canto. No. Canta amb mi. Si no la saps, busca la lletra a Google. Compra’m un ram de flors perquè sí o rega’m les plantes. Quan t’ensenyi fotos, aguanta’m el ruixat nostàlgic que juraria amb sang que vindrà. Vomitaré històries de mil tardes i em perdré en laberints que fa segles que vull enterrar: fes-me de brúixola per tornar a casa. Fes allò de dir vesteix-te, que marxem, i que sigui el que déu vulgui. Explica’m passats que se’t desdibuixen i que podem tornar a pintar amb aquarel·les noves. Treu-me a caminar i no et queixis quan em queixi. Espera’m i estima’m vermella i suada com quan m’estimes vermella i suada horitzontal. Ensenya’m els barrots de la gàbia que et tanca i em faré llima. Fes-me ocell, cuse’m plomes, saltem i volem per un aire que respirem ben ple. Quan faci anar la margarita a cada dubte, mata-me’l amb uns ulls clars i analítics que pesin i digues sí, ves a la perruqueria, que els cabells creixen i fes pollastre a la brasa que sempre et fa feliç. Mira’m fer tuits al sofà i mirem les reformes dels bessons i documentals de Netflix interessantíssims que sola no hauria mirat mai. Xerra, xerra, llegeix-me el que has anat guardant cada dia durant anys. Ensenya’m on et fas tou i t’ensenyaré els coixins, que seré tova, que serem tous, que serem fins, que serem suaus, que serem rodons sense arestes que ens puguin fer mal.

Abraça’m fluix o abraça’m fort però abraça’m i calla.
Abraça’m i calla i abraça’m i calla i abraça’m i calla i queda’t.

Visc massa

Ens tenien tancats i ens van deixar anar. Com la porta d’una escola a les cinc de la tarda després de sonar el timbre. Tres mesos en una avorridíssima classe de mates i de cop el timbre i la llibertat del carrer, de gastar les soles de les sabates que no ens posàvem. Vam sortir a voltar, vam sortir a comprar, vam quedar amb tots aquells que havíem trobat a faltar perquè tot i que potser ens havíem vist més sovint que abans -perquè quan quedes sec sembla que t’ho vols beure tot d’un glop i les videotrucades són més fàcils que agafar el tren- les pantalles ho fan tot més dur i ens necessitàvem la suavitat de la pell.

Caminar, córrer, mirar i remirar botigues perquè estem farts de veure casa tal com és i tant temps tancats se’ns ha girat el cervell i ens hem fer dissenyadors, baixar al súper cada dos per tres perquè ara som xefs, passejar i visitar racons com quan vam tornar d’Erasmus, combatre la calor piscina aquí i platja enllà perquè els graus s’enfilen al termòmetre i ens desfan per dintre. Donar resposta a tots els ens hem de veure que se’ns han anat acumulant durant mesos i ara es foten cops de colze a la porta de casa. Festa d’entrada a la primera fase, cervesa aquí, gelat allà, visita a casa per passar l’estona, una nova cita de Tinder, dinar familiar de fase dos, festa de nova normalitat amb les amigues de sempre, baixar a fer un vi a casa la veïna, dinar de menú a una terrassa, sopar de tapes, dinar de menú a un interior, sopar a casa i cantar per celebrar que ens estimem.

I quan comences a reconciliar-te amb la realitat de tornar a ser, llavors obres twitter i veus allò que el món no és com és sinó com el veus, i que el filtre del virus és diferent a dins de cadascú. I passa aquella merda de mirar-te al mirall i no saber somriure, que cada record compartit de les últimes setmanes torna com un dard, com el gos que abaixa el cap perquè s’ha cagat al mig del menjador. Em sento bruta per viure. Fa trenta anys que visc odiant-me perquè visc poc i ara resulta que m’odio per viure massa. Perquè em poso la mascareta i em poso gel cada pocs minuts perquè m’agrada com refresca, però tinc la mania de necessitar contacte humà i compartir converses per saber funcionar. Tres putos mesos sola m’han rebuidat i em cal reprendre contactes que m’omplin i m’engreixin la maquinària. Semblava que ens deixaven. La gent necessita que la roda giri, la caixa de les botigues s’ha d’alimentar. Però resulta que encara no podíem. Que no està res, que encara hi som de ple, que tancar-nos i jugar a fer veure que la vida és la de sempre només fa que la cosa augmenti. Que el sentiment que diu que els que ens estimen i tenim a prop segur que es renten i no seran capaços d’infectar-nos doncs és tan banal com fals. I ara no sé què fer, i torna la paranoia.

No sé què fer, torna la paranoia. Seguir sortint, seguir comprant, seguir remenant-ho tot i emprovar-me tots els vestits de totes les talles. Sopar amb uns, fer gelats, abraçar-me amb les meves estufes humanes. O tornar a parar, tornar a tancar-me, sortir només quan em sigui imprescindible i el cap em digui que no pot més. Viure però viure poc, viure justet, viure només la punteta. Viure avorrit, sense ningú, sense purpurina. I això fins quan.

Que surto i veig un munt de gent i m’espanta, quan sempre m’havia carregat les piles. Veure ulls capcots, nassos a l’aire i mascaretes a la barbeta i voler sortir corrents fins a la platja i nedar on sigui. Que quedo i em sap greu, que des que ho dic fins que passa penso si he d’anul·lar-ho. Que em fico al llit i penso mira, més contactes, més possibilitats d’haver-la liat una mica. Que em miro al mirall i em torno decebuda, perquè soc un frau, perquè hi ha la sensació enganxifosa que faci el que faci ho faré malament, que no es pot controlar tot i si ho controles tot no és viure. Una sensació que plana en l’aire i no marxa. Aquest virus sí que l’he respirat i el bombejo, no em cal cap prova per saber-ho.

Trenta anys amb mal al cor perquè visc poc, i ara mal al cor perquè visc massa. Té collons.

Desconfinar o la conseqüència

Quan va ser davant del mar, va dir que feia olor de calamars a la romana.

Quan va deixar que li omplís els ulls, li va semblar que brillava massa.

Quan va caure als braços de sempre, no havia passat el temps.

Quan va veure la mama, es va fer esponja però al revés.

Quan va ser a casa lluny de casa, va tornar a ser a casa casa.

Quan va veure l’herba s’hi va tirar de cap, com si fos aigua.

Quan les veus es van fer vives, li va créixer el somriure.

Quan va ser al volant del cotxe, havia perdut el carnet.

Quan van deixar sortir a beure, li havia marxat la set.

Quan va voler córrer a abans, va recordar que el vídeo no funcionava.

Quan el carrer feia voltes, l’aire se li va fer massa ample.

Quan el motor s’engegava, li va petar l’engranatge.

Quan el món era d’atletes, encara volia ser tortuga.

Quan Barcelona es feia grossa, els ulls se li van fer petits.

Quan juny inundava el calendari, ella encara vivia a febrer.

El futur empenyia per l’esquena, i el full en blanc cridava a la taula.

Soledat i rentadores

La soledat de qui seu a terra i mira, pacient, la rentadora. Va fent, ella va fent, voltes i voltes i mai avança però li és igual. La soledat de seure en un silenci, amb el murmuri d’un tambor que no és del teu món sinó d’un altre. La soledat de seure nua a terra i veure la teva roba, la que t’abraçava, la que et protegia, la que t’omplia d’uns colors que et pintaven per fora i feien reflexe als ulls, veure-la girar, veure-la agafar-se, junta, barrejant-se i jugant amb l’aigua. Jugant en una festa en què no estàs convidada.

T’abraces els pits freds i et sents bruta, bruta brutíssima, però ningú t’ha convidat a rentar-te. La dutxa queda lluny, a quilòmetres de distància, des d’aquestes cames que seuen i miren les voltes i l’aigua i no volen aixecar-se perquè la perdrien de vista. Desenfocar els ulls del vidre desenfocaria el món i faria caure la casa a terra. N’estàs segura.

Mires un punt fix i ara és negre i ara és vermell i ara és blanc i penses que el blanc potser es farà rosa però mira, que la vida és així, que tot fa transferència. Voldries una rentadora de mida humana que et sacsegés amb força, plena de roba amiga que calmés l’impacte. Una rentadora que tragués els somnis morts i les idees que no es fonamenten. Una màquina de rentar que et deixés neta i polida per tornar a viure, per llançar-te al carrer i seguir la partida. Una màquina que et fes tornar a ser persona amb sang que sent el pas de les hores, no algú que seu a terra mentre va la rentadora i, mirant les voltes, s’agafa els pits i plora.

No ho sé

No sé anar en bicicleta, quin gust fan els cargols ni quina cara feia Benito Mussolini.

No sé els minuts que es cou un ou dur que no és dur, ni si la pols es llença al rebuig o bé es recicla.

No sé portar talons, no sé deixar-vos sols, no sé que ja n’hi ha prou i vull una última copa.

No sé assenyalar el nord, tampoc sé fer equacions, no sé on surto del metro quan baixo a Catalunya.

No sé entendre els cervells que no van com el meu ni sé per què, per a mi, tothom té una textura.

No sé qui va guanyar la Champions l’any passat, no sé si els ulls em ploren de pena o per al·lèrgia.

No sé si alguna tarda em trobes a faltar, tampoc per què l’estómac se’m plega quan hi penso.

No sé callar quan toca, ni sé cosir un botó, no sé estar deu minuts centrada a la cadira.

No sé per què els cabells no em queden arrissats, ni fer anar un obrellaunes quan no hi ha l’anelleta.

No sé mai dir qui és qui quan miro una pel·lícula, no sé si això que em dius s’explica o no s’explica.

No sé parlar més fluix si la vida m’excita, si em cremen a la panxa futurs i margarides.

No sé dibuixar un gos, ni quant pago de llum, ni per què entren mosquits si hi tinc la citronella.

No sé on cau Sentmenat, ni el Coll, ni la Verneda. Hi ha cançons que no sé cantar sense desfer-me.

No sé qui mana a Holanda, ni pronunciar alemany. No sé somiar petit i em vola i se m’escapa.

No sé esborrar els potsers, ni arrencar-me el passat. No sé, quan conec gent, si duen escuts o espases.

No sé viure feliç si no entenc les premisses. No sé aturar-me els dits quan volen venir a escriure.

No sé pintar res clar, no sé desfer el gargot dels fils d’acer que lliguen respostes i preguntes.

No sé triar un camí, que el que tinc no és pipí, no sé saltar sense una penúltima abraçada.

No ho sé, no en sé, ni sé si reduiré la llista. Soc, però, també, el que sé i em pesa a la motxilla.

Aixeta oberta V

Cinc no sempre és cinc. Cinc, de vegades, és dos. I de vegades, només una ve baixa. Ve. Ve i va. Ve, va i passa de llarg, que ara no ens deixen parar. Pares però no paris. Para però para tu, para només tu, para en el teu parèntesi. Bombolla, calaix, gàbia.

El món s’expandeix en horitzontal però ara no. El dia que el món funcioni serem com una bomba atòmica.

Les mosques no entenen de confinament. L’aire no té barreres, només ens dividim el sòl. Sòl i sol, sòl i sol, i tot el que hi ha entremig. Som solitud entre sols. Som ombres de colors que corren.

Encara que no respiris ve el virus. Som ordinadors sense passar el Panda. Se’ns amaga però hi és, ancorat a la por del tacte o als llagrimals que no saben buidar-se.

Sort de la xocolata, sort dels gelats, sort del formatge. Sort de les persones que són com pastissos Sacher.

Ni receptes ni ingredients. Ni lletres, ni escombra, ni objectiu de la càmera. Se’m fon l’avui i se’m fon el demà, és com si només fos enrere. Els ulls giren endins perquè no saben saltar balcons. Si saltessin, rebotarien i farien camí tots sols?

La pell fa olor d’estiu que haurem d’escampar nosaltres perquè no en farà olor res més. Estiu és olor de crema i de mar, però el mar és a l’altra punta i per més que ensumo fort no m’entra al quilòmetre.

El cap, de fora m’és suau però per dins em punxa. Tant de bo una mascareta hidratant per suavitzar-me les idees i un tractament de proteïnes que em reconstrueixi sencera.

Confinament

La vida ja no és aquí, és en alguna altra banda. S’ha amagat en un racó vigilant que ningú la toqui, a dos o dos-cents metres de distància de tot. La vida ja no és aquí, l’aire no és aire. Fa deu dies que ens hem mort sense saber-ho, sense voler-ho, sense haver de ser valents per agafar ganivets o pastilles o saltar al metro.

Caminem endins com si el dins fes alguna cosa, com si nosaltres sols signifiquéssim. Ens mou, autòmata, una falsa rutina que governa Netflix i un directe d’instagram. Aquell viure a través dels altres, aquell mirar què passa però no fer-ho. Si ens traiessin els ulls, redeu. Vivim des d’uns ulls sense cames ni braços, som tan sols un fil de pensament que va i ve com el mar que ja no és sinó en vídeo.

Són deu dies i els que queden d’esborrar la pissarra, de ser blancs, de desaparèixer. De viure’ns la mort des de dins sense obrir balcons. De silenci, de full arrugat que ningú ens tornarà. De cremar-nos l’ahir en una llar de foc que no tenim, que si tinguéssim ens escalfaria l’hivern gris que ens ha glaçat la primavera.

No toquis, no miris, no ensumis. No cridis, no cantis, que molestes. Consumeix-te davant del finestral, buscant l’aire de fora amb el nas i amb les ganes acumulades als genolls desintegrats. Qui t’hauria dit que enyoraries córrer.

Ara ballem en l’estretor d’una casa que puja i baixa, passant a la dutxa quan el dolor ha xopat el sofà, i al llit quan l’aigua surt trista del telèfon i el vapor és boira. Transparents, estructures, esquelets, globus. Buits del jo que érem i desprovistos d’agendes, de demà. Plens d’il·lusions marcades al calendari que escopim a les escombraries que no podem treure.

Deu dies a casa perquè un virus s’està menjant tot el que troba. Deu dies de pulmons tancats i la incertesa fent de voltor. Deu dies envoltats de mort allà fora i amb la mort ficada aquí dintre. Em fa por pensar si quan s’obri la porta sabrem tornar a viure.

Aixeta oberta IV

La vida hauria de ser de colors de neó però és fosca. Potser bufant podríem fer fora els núvols. Potser si salto salto salto. No hi arribo: em falten vitamines. Sopa, reina, sopa. No tens pa a la nevera i és això el que et passa. Tot s’arreglaria comprant pa. Potser. La iaia ja feia bé de tenir el congelador sempre ple, encara que els recursos quedessin plens de glaç.

Un somriure sempre és calent, mai no es glaça. Els llavis suen l’escalfor del cor que peta sempre, ho faci de pressa o lent. Pum-pum. T’escalfa els colors i t’escalfa els grisos. Les llums i les foscors.

Salta i hi veuràs clar. Bufa i marxarà la boira. Enfila’t a l’escala i escriuràs llibertat. Respira tot el demà. La vida és teva. Camina, corre, llepa-ho tot. El carrer és allà. Allà hi és tot. Només falta que tinguis ganes d’atansar-t’hi.

Demà ets tu. Demà ets ara. No et cal cap més maleta que el que tens a les venes. Respira. Camina. Salta. Canta. Folla. Lalalà. Agafa’t al que et fa vibrar, al que fa que el cor et sigui suau. Tremola, si cal. Tremola, mou-te, balla. L’emoció va molt més enllà d’una caixa toràcica. Ets molt més que braços i cames i l’energia se t’escapa. No hi caps. Ets tan grossa que no caps en tu, massa gran pel forat de les costelles. Els ulls a punt de petar, tota tu que vesses. És tan tan lògic que et facis anar boja, que aquest dins se’t mogui i vulguis cridar. És normalíssim que vulguis trencar-ho tot i marxar de tu.

Coses

1. Realitats.
2. Objectes, eines, útils, mobles, andròmines.
3. Fets, esdeveniments, circumstàncies.

Que no tindrem, que no viurem, que no farem, que no sabrem ni podrem fer, que ni ens passaran pel cap, que no veurem, que no tastarem, que no sentirem, que no ens cauran a prop.

Mai.

A mi se m’entravessen, tots aquests mais.
Què voleu que hi faci.

Aixeta oberta III

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.