Les fulles molles reflecteixen el cel que els hi ve a sobre. Les que enfoquen avall, el que hi ha entre la seva vida i el món, la tàbula rasa, la línia de terra que marca l’inici de tot. El tauler de joc, si és una oca o uns escacs o un parxís és igual, perquè va sense caselles. És un monopoli on tots els camins van a Roma. Tot barrejadet, camins que només s’entrellacen quan van a llençar les escombraries als contenidors. Recicles el vidre, la brossa orgànica, el plàstic i aprofites per saludar els veïns. N’hi ha de nous i dius hola, bon dia, quina gràcia. M’agrada aquesta planta que teniu i et diu ui, no és meva, jo soc el de baix. Ens sabem que ho sabem tot i no sabem res, i cadascú grava des de la seva pròpia càmera.
De vegades ens quedem sense bateria o sense carret, que som antics. Els nens d’ara no es poden quedar sense memòria perquè estan fets d’una altra manera. No saben què és cagar-la a l’últim moment perquè vas a revelar sense haver tirat enrere. Jo era una càmera d’un sol ús i feia fotografies de merda. Mogudes, grises, estúpides. I ara estic igual de moguda però intento captar moments que tinguin una mica més de sentit. O que abracin el personal que els mira, i quan dic mira vull dir veu així a dins del cap quan llegeix unes lletres.
Tres senyores de noranta anys assegudes en un banc. No fa fred, però duen bufanda. Seuen i miren i xerren de la tele, de les mantes, i d’aquella veïna que és morta de fa deu anys. Miren i xerren i diuen em fa mal aquí i ahir vaig dormir tot el dia i no vaig poder acabar aquella pel·lícula que van fer a la tele perquè era molt tard. Tenen noranta anys i en deu fer més de vuitanta-cinc que seuen als bancs i que comparteixen històries de pel·lícules i de joves que es van fer adults i senyors i senyores amb genolls que senten el temps. Seuen i miren i passo i sec o em quedo dreta i pregunto com va, i em miren i els fa gràcia que els expliqui un avui que ja no senten seu. Perquè són un temps que s’allarga però que queda centrat en una altra banda. Perquè són un tot d’un ahir que mira, s’ha anat estirant i els hi ha donat el plaer de poder tenir mans arrugades i cabells blancs i records que no són llunyans sinó llunyantíssims. Trobo a faltar poder-hi fer parada i anar de visita al passat a través d’uns ulls cansats que potser no han viatjat però que han vist més món que els que cada estiu creuen l’Atlàntic. Perquè les històries no són als llocs sinó dins de la gent i del temps.
La pluja és un company de classe que no ens agrada. És el que et mira malament quan fas bé els deures, quan respons la pregunta a la primera, quan et donen l’examen amb un vuit i mig. La pluja és una aigua que no ve de gust, és el got ple de cervesa quan acabes de vomitar de borratxa. És un fred que se’t fica rere el clatell encara que no en faci. Són uns ulls que cauen i una ment que seu al sofà en comptes de voler córrer a pujar muntanyes. És l’aixafamenta després d’un dia de platja, tot aquell cansament pesant a les espatlles. Unes bigues mal fetes que noten el pes dels anys. El carbassó que ens vam oblidar a la nevera i ara és tou i a veure qui se’l menja. Que el menjar no es llença, sí, però ja em diràs.
No, és que encara que tu vulguis no em ve de gust fer-te espai a l’ànima. Les pilotes de ping-pong xoquen i em fan mal cada vegada, no me n’hi cap cap altra, encara que siguis tou. Em sap greu -me’n sap!- i miro al mirall i veig una olla a les primeres files d’un concert d’Obrint Pas. Tot de cervesa per terra, cubates als cabells, pantalons xops, colzes que no saben on miren. Gent que crida sense motius, criden molt i es pensen que els altres els criden a ells i encara criden més, com per posar-s’hi per sobre, com perquè s’han quedat amb ganes de dir subnormal. Perquè el cos explota, perquè la dolçaina t’hi porta, perquè necessites una aixeta i cridar el que sigui a qui sigui i començar una batalla. Conscient que hi perdràs alguna cosa. Però pagant-ne el preu sense ni plantejar-te que no pugui ser. Les rebaixes al Corte Inglés. Lluites per un jersei que ni vols perquè és granat i no t’afavoreix gens, però i què: tu l’has vist primer. La senyora no pot guanyar-te, tu hi eres, tu, tu, tu. Has perdut massa batalles com per deixar-te guanyar aquesta. Hi ha massa coses a la vida que no van bé, ni de conya toleres que se n’hi afegeixi una altra. I ja hi som altra vegada, matar o morir, lluitar amb tot, tapar el sol de la calma amb el núvol del conflicte.
Si no dorms a la nit has de dormir de dia. Si ve gent que m’explica coses interessants no sé dormir, no puc dormir, perquè què m’importa somiar que em persegueix un tigre si després no és de veritat. Si les urpes amb què m’atrapa em fan mal però és un mal que quan em llevo queda atenuat per la consciència fins que es desfà. La por de perdre’s alguna cosa, la por de no poder ser a tot arreu, la por imbècil de pensar que si no hi ets físicament tampoc ets al cap dels altres. Que si no et veuen desapareixes. Que quan el protagonista surt de plano, mor. Som presents en cada ahir i els records fan eco cap al present, cap a un ara que ressona als cors dels que ens dibuixen quan fan el mapa de la seva vida. M’espanta pensar que les rutines canvien, que ahir i avui no són gens iguals ni gens semblants al deu de març de dos mil tretze. Que obrim portes noves a nous hotels i les habitacions potser són més agradables que la nostra. Que les croquetes de la mama són boníssimes però diu que les que fan a la Montferri encara ho són més. Ser un embut que tot s’ho empassa per no haver de perdre’s res, però sense saber gestionar-nos el Diògenes. Descansa. Aprèn a ballar només la música que t’interessa, que no fa falta ser a les discoteques que fan mal de cap. Convida’ls a jugar a dibuixar i a fer mímica i a fer glops de cervesa, que és més la teva peixera. I que l’existència sigui riu en calma i no mar en temporal.
Polir, polir i polir, treure el que sobra, cagar el que no ens cal. Depurar. Trobar un equilibri. Trobar un equilibri. Estimar i abraçar cada avui, cada ara, cada aquí, cada paret que ens mira, tingui quadres o no els tingui.