Aixeta oberta no sé quina

Escric a mà, omplo llibretes. Escric a màquina i em fan mal les mans perquè s’ha de picar fortíssim les tecles perquè la lletra quedi, una mica com haver de cridar perquè la classe t’escolti, perquè et fotin cas. Escric a l’ordinador i em ballen els dits sobre el teclat, suaus, fent una música que m’embadaleix, que se’m queda. Escric amb dos dits, només, perquè mai he sabut què fer-ne de tots els altres i les mans i el cos sempre m’ha quedat una mica com de sobres, m’ha estat de més. Que jo amb una mica de cap i una mica de cosa per moure’m ja feia, que no sé controlar mans i peus i de seguida caic i xoco amb portes de casa i de cap amb les tauletes.

Escric i ja està, parlo i ja està, salto pel carrer perquè m’agrada quan surto sense agafar res més que claus i telèfon. Claus perquè he de tornar a casa, telèfon perquè si no em sento despulladíssima, I a més hi hauríem de posar un parell de kleenexs perquè de seguida se’m tapa el nas. No és covid, no és al·lèrgia, és alguna altra cosa de les moltes tares que guardo endintre.

Som aquí i hi hem sigut sempre i un dia hi deixarem de ser, però mentrestant ocupem aquest espai, aquesta carn, aquest racó, i ens mantenim en vida respirant i menjant i rascant-me i xerrant aquí i allà, que la paraula és el motor que em diu funciona. Soc qui soc perquè parlo, perquè escric, perquè em parlen. Les teves frases me les menjo, me les faig meves, la conversa és la peça de Lego que em permet anar avançant, creixent. Per dintre, per fora la pell va dir prou fa massa segles.

Vinc a no dir res, a transmetre, a ser mer cos transmissor d’unes lletres que ja no són meves i aquest ja hi sobra perquè no ho han sigut mai. No sé ben bé qui soc ni què vull dir. No sé qui soc ni què vull dir-te. Només sé que em feu falta perquè sola no sé ser, perquè soc qui soc gràcies al vaivé dels dies, dels vespres, dels matins de sol.

Fem un cafè i siguem lliures.

Arlet!

Et vaig veure a dintre de la mama fa just una setmana. Et vaig saber per sorpresa, per un malentès tonto, i des de llavors em fas vessar pels ulls d’alegria, d’emoció, d’incredulitat, d’un no pot ser que és perquè el temps passa i per més cordes que estirem no anem enrere. D’un no pot ser que és perquè fa molt que ja no som aquells dos bitxos que volien sopar pizzes i quedar-se a dormir una a casa l’altra. Vaig plorar mentre et llançava el primer brindis, he plorat aquest matí, ploro ara, ploro quan et penso i veig el somriure gros i boníssim de ta mare, sense cap reserva, sense cap escletxa, sense tapar-se amb res.

No saps qui soc, encara, però tu ja ets casa. Ets més casa que el meu pis de Sants, i tu només tens hores i en aquest pis ja fa tres anys que hi dormo. Ets casa perquè la mama és casa, perquè el tiet i la tieta són casa, perquè l’avi i la iaia són més casa que qualsevol totxo. Que me’ls estimo com si fossin el meu fetge. Que la mama és un tros de mi des d’abans de ser gaire conscient de res. Que amor és amor i sempre és sempre. El papa també me l’estimo, però ell va venir molt més tard.

Benvinguda, reina. Arribes quan encara no se’ns han desfet els propòsits. Ets, en plena ressaca, ets, en plena injecció d’energia del primer gener, ets, ets i seràs i serem. Serem perquè el plural hi ha sigut sempre i ja no sap marxar. Benvinguda a un món que espero que no se t’espatlli gaire. Vens a la millor família per fer de motor, de coixí, de rodes de bicicleta. Vens a un lloc on no et faltarà xup-xup d’amor, ni colors si et ve gris, ni manta quan tremolis. Per part meva, ja tens una abraçada en forma de llibre, més de deu a través de la panxa, i te’n prometo tantes com en vulguis (i una mica més, soc així, no me n’amago) en tot el que vindrà.

El primer dia que et vaig saber brindava pels papes, sense tenir ni idea que éreu tres. Després de flipar en coloraines, vaig tornar a omplir la copa. Avui hi torno, Arlet. Avui és tota teva. Aquesta va per tu, bonica, per tu i la meravella que et ve a sobre.

Terra a la vista

No peso més perquè l’espai és aire, no peso més perquè he escopit el fang.
La barrera que mira endavant es dil·lata i les pedretes són pols que a la tarda trauré amb un drap.
Els ulls hi veuen més, que són llanterna -la nit ja no els fa por-.
Els peus reclamen vambes: volen córrer i no amb talons.
La sang va a tota hòstia, i el capità ho sap.
Algú ha cridat espavila amb un cop de puny,
i el guaita s’ha despertat i ha vist terra, i ara riu.

Onze anys, 381.000 tuits

Avui, nou de setembre, fa onze anys que em vaig fer usuària d’aquesta nostra estimada xarxa de microblogging. Avui, nou de setembre, dono gràcies amb el cor i amb el cap i amb tot el que soc a la Pistu del passat per haver generat curiositat per endinsar-s’hi i haver-s’hi quedat malgrat no entendre res d’entrada.

Ara que fa un temps que l’ambient s’ha crispat (esteu crispats, no estigueu crispats) i que hi ha un tou de gent que elimina compte, farta de trols i de tot, j o reivindico el cor calent de cada cop que entro als cent quaranta caràcters que ens van deixar que fossin el doble però que em resisteixo a fer créixer. Sí, senyors, hi estic enganxada, però és que Twitter m’ho ha donat tot.

Si la vida m’ha fet qui soc, aquests onze anys i tota la gent amb qui he interaccionat m’han modelat, m’han fet créixer (Pistu, creix), m’han amargat, m’han fet vibrar com mai i m’han capgirat sencera. Es pot estar enganxat a una part de tu que correspon a un terç de vida?

És l’enginy que porta enginy, és la rapidesa extrema en el moment en què el món va més de pressa, és l’eterna companyia, impassible, a qualsevol hora. És haver trobat puntals i bigues, xarxa de seguretat, ocells que canten a la vitalitat, música que et fa donar-ho tot al mig de la pista. És trencar parets i barreres, és una llibreta en blanc perquè passi tot. Llançar una fletxa i resar perquè algú la reculli.

És un nòvio i uns quants lios, són tots els llaços que s’han fet estrets estrets com a un sol pas, és gent que passa per sobre a fer cerveses i et dona idees, són amics que sembla que seran casa una temporada llarga. La realitat que és a sota la realitat quan la realitat de sempre falla.

El circ on sempre passen coses. El circ que et diu on passen les coses. Dir, dir, i dir i que algú contesti, i que algú rebati i escórrer la idea i fer-la grossa i canviar el punt de mira i fer eureka. Llegir i despertar una part del cap que ens fèiem adormida i dir guau. Córrer a la banda i no quedar mai sol.

És, s’ha de dir, sentir-me diva i que em brillin els ulls perquè visca les casualitats i si som cinc mil set-cents doncs és més fàcil coincidir aquí o allà i que els puzles encaixin.

És el caliu del que soc conscient encara que de vegades s’aprimi, un caliu que va començar al fotolog i que ara fa més flama. Són els punyals, també, però, sobretot, és el topionic.

Onze anys de xerrar i de dir gràcies, senyors i senyores, per llegir-me, per deixar-me llegir, per ser-hi des de l’altra banda i fer que el ritme no pari. La gent que no entén què té Twitter perquè hi siguem tant. Té molt més que cent quaranta (o dos-cents vuitanta) caràcters. Només s’ha de saber llegir entre línies.

Onze anys, més de tres-cents vuitanta mil tuits. Seguirem escrivint curt. Seguirem amb les minipíndoles que fan més que deu xarops.

Que no s’acabi mai. Per molts anys, Pistulina.

Roger, carinyo

Roger, carinyo, encara no t’he vist i ja em fas plorar. Ahir va ser l’últim cop que et vaig veure a través del filtre de pell de mama i em vaig fer font. Que encara no ets del tot però tindràs mans i tindràs peus i tindràs nas i seràs Cristina i és molt fort.

La mateixa Cristina que fa catorze anys no va saber tenir un sobre tancat, la Cristina que es va liar amb un capellà sent George Bush, la Cristina que ho feia tot sexi i que m’ho va fer fer tot sexi. La Cristina que sempre més ha sigut casa, matalàs, flotador, espelma encesa amb olor de lavanda que calma tot un vespre. La Cristina de les primeres files, de l’escenari del Liceu i de Perpinyà, de la Barts. La Cristina que em va fer enamorar de Vilafranca i em sap feliç cada cop que seiem a l’ajuntament o a prop de Santa Maria. La Cristina de ram de flors i poc asfalt, la Cristina que sé que llegeix amb el nas arrufat perquè se li fa estrany que li diguin Cristina. La que fa columna, la que és de ferro quan em cau la plastilina, la que em fa grossa quan hi és i em fa brillar els ulls de vida i em fa plorar quan marxa.

La que un dia em va dir hi ha un noi molt plasta que no para de parlar-me i ara resulta que és ton pare. Un pare bo i calmat com un préssec suau que fa coses guais de fusta i fa vins i segur que et farà créixer bonic i et farà riure i et farà feliç.

La que és mama i serà mama, i no serà mai més la meva Cristina sinó que serà la Cristina i una coseta més. La Cris i les noves raons, la Cris i el nou centre de gravetat, la Cris i les noves premisses que li capgiren el món. La meva es va morir una mica ahir, en l’última abraçada que et vaig fer en el cos que encara t’atrapa. Ho vas notar, oi? Era una abraçada llarga plena de plorera perquè era una mica de mena d’enterro. És una veritat prima però és veritat, i vaig plorar mars perquè soc la reina del drama.

Ai, Roger, que vaig plorar el dia que vaig saber que series, vaig plorar ahir en dir-te fins aviat, ploraré el dia que et vegi la cara i el dia que et toqui amb un dit poruc. Ploraré sovint, perquè ja veuràs que ploro, però també riuré i et faré riure, i farem això i allò perquè sí, perquè et vull a prop, perquè us vull a prop, perquè sou l’amor que tothom vol tenir a la vora per quan no fa prou sol. I no et compraré vestits de l’Agatha Ruiz de la Prada perquè mira, em controlo, i al proper bombo ja faré que els papes es concentrin i facin una nena.

Estimo la teva mare per sobre de gairebé totes les coses, petit. Et prometo que la cuidaré fins a la fi dels meus dies perquè gràcies a déu pel dia que ens va ajuntar i que sisplauet que no me la prengui mai ningú. Tu promet-me que ho faràs bé. Porta’t bé i surt quan hagis de sortir, sense pressa i sense destrossar-me-la. Acaba’t de fer com toca, res, dues setmanetes, i vine al món amb ganes, que l’aventura comença al Penedès però no saps on acaba.

Vine i sigues dolç i alegre com una copa de vi blanc. Com un paquet sencer de catànies. Com el somriure sincer de l’últim selfie. Com respirar fort l’aire fred de dalt d’una muntanya.

T’esperem, sexi. Que ho diuen els que l’encerten sempre: hi ha tantes coses a fer, encara que tinguis tot el temps per fer-les. Que llocs per recordar, que llavis per besar. Que a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.

Seu i escriu, bàsicament

Voler entendre és creure que mirant es poden desfer els nusos. Que sense ungles i sense dits i sense mans els cordills cauen, que la vida es desfà, que demà serà millor només perquè hem tancat els ulls vuit hores i quart. Com si una goma gegant esborrés alguna cosa, com si el cap ens escombrés els records lletjos, com si dormir fos obrir una finestra i que passés aire fresc i la vida que era diumenge de pluja quan et lleves fos aquells vermuts de juny sota un arbre.

No. La vida no s’entén. Les preguntes omplen l’espai, taquen l’aire, el fan dens i no se’n van. Són invisibles però pesen, suren fins que un cap hi passa i les caça i adeu tranquil·litat i hola dubte. Som esclaus del dubte perquè les paraules i els pensaments ballen però les accions duren. Duren per sempre, que queden, que el passat queda gravat en pedra i per més que corris endavant et persegueix en cada parell d’ulls que mira enrere. La terra que remous fa forat. El forat d’avui et farà caure demà, a tu o a un altre, demà o demà passat o potser el mes que ve. Posa-hi terra, si vols, quan n’aprenguis, però la terra remoguda et dirà imbècil, aquí hi vas fer un forat que no havia de ser. Per què, puto imbècil, per què.

Somies enrere i somies endavant i tot és l’eix temporal, l’eix cronològic, un eix per on no t’has sapigut moure mai. Que si salts, que si demà, que si mira cap avui i no volis, que la vida es fa amb els peus. Gratar-te el cos diu ara, gratar-te la ment diu ahir, i qui diu ahir diu fa quinze anys. Les preguntes que fa quinze anys que pregunten no trobaran resposta ara, li dius al mirall mentre pixes. Els retoladors que escrivien llavors ja són secs, els bolis bics ja no tenen tinta.

No viuré fins que em desfaci de cada àncora. Que avui és vint-i-quatre de maig i he saltat a dos mil quatre. Que cada dia hi ha alguna cosa que fa saltar el calendari. Que els dits no escriuen avui, tampoc, que només saben parlar d’enrere. Erenre. Per ser fidel al contingut hauria d’escriure al revés.

Saltar encara que no hi hagi xarxa. Saltar sabent que no la veig però hi és. Saltar sabent paret de totxo i cuina negra. Saltar sabent ulls grisos i cabells blancs i un senyor que els diumenges va amb bicicleta. Saltar cantant And I need you now tonight, and I need you more than ever. Saltar menjant maduixes amb vinagre i mirar al cel i dar les gràcies. Saltar com quan salto pel carrer i faig de Heidi. Saltar sense preguntes, arrencant cadenes, saltar i fotre un crit que ni el rugit del Simba quan és gran i torna al regne.

I que el mal físic passa, però les taques que queden a l’ànima no se’n van. Tatuatges fets d’emoció que rebenta. Un xaval que plora. Una cançó que fa el cor gros. Un lluitador de sumo tou. Una nit que s’escapa com la llum que surt del MNAC. Som fets de cada monstre que vencem. Som fets de cada cop que el cor peta. Som fets de cada tarda tonta i cada nit plena.

Perdoneu-me el desordre, en aquesta casa som així. No demanis fil conductor, no demanis eix temporal. No demanis lògica a qui viu la vida saltant d’uns braços a uns altres, d’un plor a un riure, de dalt de tot al calabós. No demanis que respiri a algú que mai ha tingut ritme. Constància, què és això. Em moc millor sent sorpresa.

Voler entendre és desgraciar la sorpresa. I si no hi ha sorpresa m’avorreixo.

Aixeta oberta VII

Les fulles molles reflecteixen el cel que els hi ve a sobre. Les que enfoquen avall, el que hi ha entre la seva vida i el món, la tàbula rasa, la línia de terra que marca l’inici de tot. El tauler de joc, si és una oca o uns escacs o un parxís és igual, perquè va sense caselles. És un monopoli on tots els camins van a Roma. Tot barrejadet, camins que només s’entrellacen quan van a llençar les escombraries als contenidors. Recicles el vidre, la brossa orgànica, el plàstic i aprofites per saludar els veïns. N’hi ha de nous i dius hola, bon dia, quina gràcia. M’agrada aquesta planta que teniu i et diu ui, no és meva, jo soc el de baix. Ens sabem que ho sabem tot i no sabem res, i cadascú grava des de la seva pròpia càmera.

De vegades ens quedem sense bateria o sense carret, que som antics. Els nens d’ara no es poden quedar sense memòria perquè estan fets d’una altra manera. No saben què és cagar-la a l’últim moment perquè vas a revelar sense haver tirat enrere. Jo era una càmera d’un sol ús i feia fotografies de merda. Mogudes, grises, estúpides. I ara estic igual de moguda però intento captar moments que tinguin una mica més de sentit. O que abracin el personal que els mira, i quan dic mira vull dir veu així a dins del cap quan llegeix unes lletres.

Tres senyores de noranta anys assegudes en un banc. No fa fred, però duen bufanda. Seuen i miren i xerren de la tele, de les mantes, i d’aquella veïna que és morta de fa deu anys. Miren i xerren i diuen em fa mal aquí i ahir vaig dormir tot el dia i no vaig poder acabar aquella pel·lícula que van fer a la tele perquè era molt tard. Tenen noranta anys i en deu fer més de vuitanta-cinc que seuen als bancs i que comparteixen històries de pel·lícules i de joves que es van fer adults i senyors i senyores amb genolls que senten el temps. Seuen i miren i passo i sec o em quedo dreta i pregunto com va, i em miren i els fa gràcia que els expliqui un avui que ja no senten seu. Perquè són un temps que s’allarga però que queda centrat en una altra banda. Perquè són un tot d’un ahir que mira, s’ha anat estirant i els hi ha donat el plaer de poder tenir mans arrugades i cabells blancs i records que no són llunyans sinó llunyantíssims. Trobo a faltar poder-hi fer parada i anar de visita al passat a través d’uns ulls cansats que potser no han viatjat però que han vist més món que els que cada estiu creuen l’Atlàntic. Perquè les històries no són als llocs sinó dins de la gent i del temps.

La pluja és un company de classe que no ens agrada. És el que et mira malament quan fas bé els deures, quan respons la pregunta a la primera, quan et donen l’examen amb un vuit i mig. La pluja és una aigua que no ve de gust, és el got ple de cervesa quan acabes de vomitar de borratxa. És un fred que se’t fica rere el clatell encara que no en faci. Són uns ulls que cauen i una ment que seu al sofà en comptes de voler córrer a pujar muntanyes. És l’aixafamenta després d’un dia de platja, tot aquell cansament pesant a les espatlles. Unes bigues mal fetes que noten el pes dels anys. El carbassó que ens vam oblidar a la nevera i ara és tou i a veure qui se’l menja. Que el menjar no es llença, sí, però ja em diràs.

No, és que encara que tu vulguis no em ve de gust fer-te espai a l’ànima. Les pilotes de ping-pong xoquen i em fan mal cada vegada, no me n’hi cap cap altra, encara que siguis tou. Em sap greu -me’n sap!- i miro al mirall i veig una olla a les primeres files d’un concert d’Obrint Pas. Tot de cervesa per terra, cubates als cabells, pantalons xops, colzes que no saben on miren. Gent que crida sense motius, criden molt i es pensen que els altres els criden a ells i encara criden més, com per posar-s’hi per sobre, com perquè s’han quedat amb ganes de dir subnormal. Perquè el cos explota, perquè la dolçaina t’hi porta, perquè necessites una aixeta i cridar el que sigui a qui sigui i començar una batalla. Conscient que hi perdràs alguna cosa. Però pagant-ne el preu sense ni plantejar-te que no pugui ser. Les rebaixes al Corte Inglés. Lluites per un jersei que ni vols perquè és granat i no t’afavoreix gens, però i què: tu l’has vist primer. La senyora no pot guanyar-te, tu hi eres, tu, tu, tu. Has perdut massa batalles com per deixar-te guanyar aquesta. Hi ha massa coses a la vida que no van bé, ni de conya toleres que se n’hi afegeixi una altra. I ja hi som altra vegada, matar o morir, lluitar amb tot, tapar el sol de la calma amb el núvol del conflicte.

Si no dorms a la nit has de dormir de dia. Si ve gent que m’explica coses interessants no sé dormir, no puc dormir, perquè què m’importa somiar que em persegueix un tigre si després no és de veritat. Si les urpes amb què m’atrapa em fan mal però és un mal que quan em llevo queda atenuat per la consciència fins que es desfà. La por de perdre’s alguna cosa, la por de no poder ser a tot arreu, la por imbècil de pensar que si no hi ets físicament tampoc ets al cap dels altres. Que si no et veuen desapareixes. Que quan el protagonista surt de plano, mor. Som presents en cada ahir i els records fan eco cap al present, cap a un ara que ressona als cors dels que ens dibuixen quan fan el mapa de la seva vida. M’espanta pensar que les rutines canvien, que ahir i avui no són gens iguals ni gens semblants al deu de març de dos mil tretze. Que obrim portes noves a nous hotels i les habitacions potser són més agradables que la nostra. Que les croquetes de la mama són boníssimes però diu que les que fan a la Montferri encara ho són més. Ser un embut que tot s’ho empassa per no haver de perdre’s res, però sense saber gestionar-nos el Diògenes. Descansa. Aprèn a ballar només la música que t’interessa, que no fa falta ser a les discoteques que fan mal de cap. Convida’ls a jugar a dibuixar i a fer mímica i a fer glops de cervesa, que és més la teva peixera. I que l’existència sigui riu en calma i no mar en temporal.

Polir, polir i polir, treure el que sobra, cagar el que no ens cal. Depurar. Trobar un equilibri. Trobar un equilibri. Estimar i abraçar cada avui, cada ara, cada aquí, cada paret que ens mira, tingui quadres o no els tingui.

Artur

Un quart de quatre del vint-i-nou de març de dos mil vint-i-u. Potser esperes i encara no tens cantons i ets un tot junt amb la mama, potser ella ja empeny vermella de dolor i plena de màgia perquè siguis, potser ja ets i respires i els papes passen del mòbil i suren en una habitació que vessa vida.

Dos quarts de quatre. Com si ho notés: ets viu. Ets, respires, i jo et miro i ploro com una idiota. Li acabo de dir a la teva mama que l’adoro, que adoro el teu papa i que t’adoro a tu. Que t’adoro, Artur, Arturito, Errados. Que ets maquíssim, que hi ha bebès lletjos però no ho ets, i si ho fossis ho diria perquè -ja em coneixeràs- jo ho dic molt així tot com ve. I un dia et diré burrades i la mama et dirà la tita Pistu és una mica boja, i quan creixis ho diràs tu. I a mi m’encantarà perquè serà veritat.

Benvingut a la vida, Artur. Benvingut a un món amb menys color del que voldríem, més raspós, més sec. Però tens sort d’anar a petar una família que t’estimarà i et serà coixí, corona i capsa de plastidecors, pastís de xocolata, globus de color groc, ombra en un prat, copa de cava. Una mama, un papa, unes tietes, unes cosines, un avi que et tractaran com un rei i et parlaran d’un germà i d’una iaia que no coneixes però que estimaràs mirant enlaire. Et revestiran i et farciran d’amor, bonic. I els que som família satèl·lit també ho farem. Perquè si estàs fet de l’amor dels teus pares només podràs tenir un cor bo.

Hi seré, guapíssim. No et faré falta però seré a prop. Quan remenis les orelles del ruc, quan mosseguis el cactus. Quan vinguis a passejar a Barcelona o quan pugi jo a prop del mar. Quan rebeu una patata a casa que diu “t’estimo” sense remitent. A cada postal de Nadal. En un atac de riure. Caminaràs, xerraràs, menjaràs, ploraràs, t’enamoraràs, faràs el burro. I et seguiré les passes, perquè ta mare és l’ingredient que fa bones totes les receptes. Perquè posar-la als meus dies és un dels favors més grans que m’ha fet el destí, perquè els matins s’eixamplen quan parla ella, perquè el cor se m’infla tres talles quan la sé feliç.

Gràcies, bonic. Gràcies per haver volgut venir a equilibrar la balança. Em fas por però et volia, et volia moltíssim, perquè la mama et volia encara més. Després de la cendra, la flor que no es panseix mai. La tendresa del sol de primera hora en uns ulls que miren, un castell de focs atrapat en un bressol. Gràcies per venir a fer companyia, per instal·lar la festa major a Vilassar a finals de març, a finals de juny, i sempre.

Benvingut a aquesta preciosa tarda de sol, xaval. Benvingut a tota una vida. Mirarem de ser columna i posar-hi cullerada de sucre de tant en tant, però el camí és tot teu.

Gaudeix-ne tant com puguis, i una miqueta més.

Gràcies per la música

La música porta la màgia cap al cor entrant per l’orella, en un vaixell que navega els mars de l’aire i que fa port en un cos perquè hi té feina a fer. La música camina per la vena, corre per l’artèria, no sap si va o si ve, només tira i tira i no pensa cap cosa, perquè no és res, només dard que se sent atret per una diana invisible de necessitats bàsiques. I això ho fa la música i també la metàfora, volar i volar fins a encertar-te el cor com un vulgar Cupido que s’avorreix i et vol complicar els dies. I quan metàfora i música van juntes llavors el dard és doble i té més força i explota i llavors peta tot. I quan dic peta tot vol dir que crema, que desfà les silicones i les ceres i les cordes que retenien records a la capsa i les lianes amb què ens agafàvem als arbres per on vam saltar algun dia de fa molt de temps. El dard doble peta i ho desfà tot i llavors respires i l’aire és llibertat i el dins és una llibertat com nova i xoca amb la que ve de fora i has de saltar, siguis on siguis has de saltar, si ets a casa has de saltar i mirar-te al vidre i no passa res, si ets al carrer has de saltar com una Heidi en un cos de dona i la gent et mira però no passa re, perquè ets una llibertat que desencaixa les normes socials preestablertes, perquè ets un dard doble que acaba d’explotar i això t’ho han fet la metàfora i la música i només et surt saltar i saltar, i mentre saltes dedicar un pensament que surt de la música un momentet de res i mirar cap al cel i dir redéu, moltes gràcies.

Provant el teclat

Les tecles se m’escapen suaus sota els dits, com una carícia, com un tall en una patata gens llis per fer puré. El sorollet que deixen anar és un soroll d’oficina, de fulls escrits amb lletra pulcra i subratllats amb retolador lila que fa bonic, que fa agradable. Corren i corren i sembla que ballin, perquè parlen i tenen pressa i, de veritat, és una sardana passada a càmera ràpida. Quan escric soc una sardana passada a càmera ràpida.

La bombolla és un piano que ens agrada, una llum de fluorescent que no molesta, que ens fa brillar més els colors del maquillatge. No sabem què som, ni per què, però ens agrada ser-ho. Ser-hi. Hi ha una guitarra acústica i uns dits que toquen cordes, a poc a poc però amb melodia intensa, que queda marcada en l’aire. La veu va més enllà de la finestra oberta, com si pogués travessar quilòmetres només cantant la veritat.

Un xiclet gastat és la monotonia en una relació espatllada. Un xiclet gastat és un llit on ja no es folla. Un iogurt caducat, formatge florit, un plàtan que ha quedat negre. Tinc deu màquines del temps només a la cuina de casa.

El gat no sap què fer perquè no sap com em sento. Hi ha vegades que ens hem de fer peluixos: deixar-nos abraçar i deixar-nos de preguntes.

Clic, clic, clic. És tan relaxant que se’m dispara el cap, que les idees se’m fan corbes, que cada frase es fa bufanda. Canviem d’ordinador però seguim fent anar tecles.