Estreno pijama

Aquesta nit estreno pijama i he tingut un malson. He somiat coses lletges, d’aquelles que et fan moure fort les cames que quedes cansat, que et fan cridar i no saps bé si crides en silenci en aquell món desfet o si espantes els veïns de darrere la paret de totxo. He tingut un malson i penso que no és just que aquest pijama rosa suau tan bonic m’hagi hagut de conèixer així, caòtica, desordenadíssima, il·lògica. No s’ho mereix. No s’ho mereix gens, i ara es pensarà que cada nit seré aquest puré de persona i no voldrà tornar a dormir amb mi. El meu pijama nou no voldrà ser amb mi sota la calma de l’edredó perquè aquesta nit la calma ni l’hem vista i per ell cada nit és aquesta. Només m’ha vist així. Només em sap això.

I ara pensava que a quantes persones els deu haver passat, aquesta mateixa història. Quants se n’han anat sense saber. Quants han vist la paret del color del grafiti. Quanta gent ha estat, algun cop, aquest pijama.

Missió espacial

Com si me n’hagués anat en missió espacial amb l’Apolo 24 -dos i dos fan quatre a tot arreu- o com si, de fet, només se me n’hi haguessin anat cap i estómac -que al final, és on soc tota- i hagués deixat un cos ressec sobre el llit. Soc lluny, lluny, lluny de tota aquesta pasta plastilínica que puja i baixa a un ritme que no falla. Que no falla, que va, que funciona com toca, així normal. La normalitat no falla i jo soc un error de sèrie. La màquina que mou el món seguia i jo me la miro avorrida i dic no. Pastissos pugen, rius baixen, atrevits que fan pònting salten, i dic no. Metros s’omplen, vells ronquen, en algun bar hi ha algú que balla, i dic no. El meu ritme m’empipa, forapista, imprevisible, rac-rac, ara ho tens tot i ara pla. La solitud de les estrelles és un fet. L’espai ofega. Ho obro tot per agafar aire, però no n’entra.

-teniment

Que manteniment rimi amb enteniment

no és casualitat.

Desequilibri

Hi ha flors que no fan olor.
Formatges que no fan gust.
Sols que no escalfen.
Braços que no abracen.

Hi ha vida tènue, translúcida, que no es nota, que queda allà, que va a mig gas.

I després hi ha la gent com jo, que anem a tota hòstia i que bateguem, pensem, vivim, comprem, sentim, sabem, plorem, mengem, patim -i tots els verbs del diccionari- massa. Un massa que se’n va de mare de manera irrefrenable, amb l’eix descalibrat, que som així, que entre el poc i el massa se’ns hi fa el buit.

No ens demaneu fer equilibris, que no en sabem.

 

Demolició

Plora el món perquè no entén que no m’estimis. Brama el cel amb força de desfer lligams que no eren fil, que ja eren corda. La violència de l’aigua és la violència dels teus fets, que contrasta i ataca la fragilitat del meu dins, que és ben tou i encara es descol·loca. El cor no sabia què fer i s’ha fet mut. A fora es trenca el cel i una estampida de bons records cau per l’aigüera.

A l’oracle

T’he vingut a buscar les escletxes a casa, Febos, per endur-me en mi els vapors que fan el camí clar. Vinc a inspirar-te en persona; ja no et tradueixen pitonisses. Regala’m les teves paraules, tu que coneixes els secrets de demà i que conjugues l’art del vers, que cantes llum. Canta’m la llum que em fa falta, fes-me claror en aquest punt. Vinc de lluny a buscar resposta, bessó d’Àrtemis, a entendre per fi i desfer la boira de tinta que m’entela el viatge. Hi ha prou fil, oh, déu Apol·lo, hi ha prou fil per seguir la trama, o es nuarà estúpidament i serà tramar en va altra vegada? Digues, benvolgut, il·lumina’m la foscor que em forada fa setmanes.

Però l’oracle calla, i a Delfos només hi queden les preguntes.