Avui, nou de setembre, fa onze anys que em vaig fer usuària d’aquesta nostra estimada xarxa de microblogging. Avui, nou de setembre, dono gràcies amb el cor i amb el cap i amb tot el que soc a la Pistu del passat per haver generat curiositat per endinsar-s’hi i haver-s’hi quedat malgrat no entendre res d’entrada.
Ara que fa un temps que l’ambient s’ha crispat (esteu crispats, no estigueu crispats) i que hi ha un tou de gent que elimina compte, farta de trols i de tot, j o reivindico el cor calent de cada cop que entro als cent quaranta caràcters que ens van deixar que fossin el doble però que em resisteixo a fer créixer. Sí, senyors, hi estic enganxada, però és que Twitter m’ho ha donat tot.
Si la vida m’ha fet qui soc, aquests onze anys i tota la gent amb qui he interaccionat m’han modelat, m’han fet créixer (Pistu, creix), m’han amargat, m’han fet vibrar com mai i m’han capgirat sencera. Es pot estar enganxat a una part de tu que correspon a un terç de vida?
És l’enginy que porta enginy, és la rapidesa extrema en el moment en què el món va més de pressa, és l’eterna companyia, impassible, a qualsevol hora. És haver trobat puntals i bigues, xarxa de seguretat, ocells que canten a la vitalitat, música que et fa donar-ho tot al mig de la pista. És trencar parets i barreres, és una llibreta en blanc perquè passi tot. Llançar una fletxa i resar perquè algú la reculli.
És un nòvio i uns quants lios, són tots els llaços que s’han fet estrets estrets com a un sol pas, és gent que passa per sobre a fer cerveses i et dona idees, són amics que sembla que seran casa una temporada llarga. La realitat que és a sota la realitat quan la realitat de sempre falla.
El circ on sempre passen coses. El circ que et diu on passen les coses. Dir, dir, i dir i que algú contesti, i que algú rebati i escórrer la idea i fer-la grossa i canviar el punt de mira i fer eureka. Llegir i despertar una part del cap que ens fèiem adormida i dir guau. Córrer a la banda i no quedar mai sol.
És, s’ha de dir, sentir-me diva i que em brillin els ulls perquè visca les casualitats i si som cinc mil set-cents doncs és més fàcil coincidir aquí o allà i que els puzles encaixin.
És el caliu del que soc conscient encara que de vegades s’aprimi, un caliu que va començar al fotolog i que ara fa més flama. Són els punyals, també, però, sobretot, és el topionic.
Onze anys de xerrar i de dir gràcies, senyors i senyores, per llegir-me, per deixar-me llegir, per ser-hi des de l’altra banda i fer que el ritme no pari. La gent que no entén què té Twitter perquè hi siguem tant. Té molt més que cent quaranta (o dos-cents vuitanta) caràcters. Només s’ha de saber llegir entre línies.
Onze anys, més de tres-cents vuitanta mil tuits. Seguirem escrivint curt. Seguirem amb les minipíndoles que fan més que deu xarops.
Que no s’acabi mai. Per molts anys, Pistulina.
Pistufília 