Escriure és més que ajuntar paraules. Escriure és més que encavalcar frases coordinades i subordinades amb certa llargada establerta i saber on trencar-les amb comes i punts. Escriure és més que cenyir-se a un plantejament, un punt de gir, un nus, un punt de gir i un desenllaç. Més que argumentar aquí i repetir desveritats allà i que no es desmunti la mentida. Més que una història que un cervell vol explicar.
Escriure és vomitar un plat de sopa de lletres damunt del que havia de ser una estructura definida. És reproduir amb altaveus la història que canta. Juxtaposar perquè el text ho demana, deixar que la vena esquitxi el full. Escriure és pixar màgia des del boli, o gravar al Word les pintures rupestres que sabem que ens marcaran el demà.
Escriure és escapar a riure. I viure.
No et diguis escriptor si no m’arrenques res, si no et balla el mitocondri, si no em fas escapar enlloc.
Pistufília 