Desfeta

Si no tingués aquesta pell que em tapa tota, em desfaria. Em desfaria sencera si els ossos no aguantessin, si l’ànima fos per fi el més important i pogués vèncer finalment la dictadura de l’estètica. Em desfaria i em desfaig, perquè el cor bombeja àcid nítric en lloc de sang. Em desfaig i em crema l’esòfag, i la cremor se’m fot a l’estómac i al budell i hòstia puta quin caos. Els ulls van bojos des de fora cap dins, intentant entendre, intentant saber. Tot i les mil falles, ningú va preveure el terratrèmol. Ni el terratrèmol ni tota aquesta lava, ni aquest desfer-se com la mantega en un microones quan fas galetes. Em desfaig com aquella mantega, i com em vaig desfer en un cotxe un dia, però aquest cop d’una manera molt més seca i crua. Trossets, només trossets, i la merdosa sensació que a cada pas hi perdo una peça. I que hauré de refer tot el puzzle de dalt a baix si vull que torni a tenir algun sentit. De dalt a baix, santa feinada. Sobretot quan la tendència és destruir-ho tot. Destruir, desfer, ser aquest forat sense fons i clavar-me les ungles a mi mateixa per aferrar-me a algun lloc. Em desfaig, se’m desfà el jo, se’m desfan l’esperança i el futur davant dels ulls. I el problema és que mai he sigut gaire hàbil ni amb la cola blanca, ni amb l’Imedio, ni amb les grapes ni amb la cola de barra. 

La lletra crida la lletra

Quan sona Sabina flueixen les lletres. És un fet. Quan ell juga, quan ell canta, quan ell dibuixa i pinta el món amb aquesta sonoritat que no té res a veure amb la música que acompanya les lletres, sinó amb el so d’una paraula posada al costat d’una altra en un puzzle magistral que acaba fabricant un quadre, una obra de teatre, una escultura de marbre, el que vindria a ser una obra d’art. Aquesta lletra que no té més objectiu que ser lletra, sonar bonica, existir, i que només pot existir d’aquesta manera perquè està parida per ser així. Aquesta lletra crida la lletra. És la bellesa cridant la bellesa, l’art cridant més art, la música buscant ser música per poder seguir cantant quan s’hagi acabat la cançó. Cada recurs literari explota en disset recursos literaris més que volen, simplement, ser plasmats en un paper o teclejats en un teclat a través d’unes mans i d’un cervell que només són allà per això, per transmetre. Per regalar al món tota aquesta bellesa que era dins i reclamava existir. La rima ja hi és, la mètrica, la síl·laba, el verb concret a la frase concreta. Són així, només surten. L’autor només n’ordena els trossos.

La clau és consumir prou eufonia per obrir-nos l’aixeta de la lletra i que tot acabi sortint pel broc gros. Perquè l’art no està fet pel comptagotes, perquè la bellesa ho ha d’envair tot, perquè no hi ha filtre possible quan és la paraula qui demana sortir sense trucar a cap porta. La vomitada surt dels ulls en forma de llàgrimes, de la pell en pèls que s’ericen, i dels dits en forma d’aquest llenguatge que un dia vam aprendre a endreçar. Que un dia vam aprendre a endreçar i que ara demana que en desaprenguem, que tornem a creure en el desordre i en el caos per trencar sintagmes, frases fetes i conceptes que algú ens va fer associar. Dissociem conceptes, allunyem adjectius, desencaixem aquelles normalitats que la vida ens ha normalitzat. Trenquem-ho tot i deixem que siguin elles, les lletres, les que encaixin i trïin com volen venir.

El secret vindria a ser fer-nos tan permeables com eteris per confondre el dins amb el fora i no tenir cap paret que impedeixi que pintem el món des de cada os i cada òrgan, i fer-nos transparents, ben transparents, i no deixar-nos cap racó ni opac ni translúcid per assegurar-nos que ens travessen totes les llums que vinguin.

I tot això perquè sona Sabina.

Estimeu-vos (estimem-nos) més

És de desembre de 2014, però ho he de compartir. I ho he de fer aquí. Per saber de què anem, per repetir-ho com un mantra, perquè em llegeixo i m’encanta, perquè sé que sóc això i res més.

 

”

Vivim la vida en riuades de gent que va cap aquí i va cap allà i arriba a casa i fa el que toca, i cares llargues al metro i gent que es mou bàsicament en una escala de grisos i blancs i negres que no té cap mena de xispa. La societat és sosa, és sosaina, és avorrida, és plana, és beh.

I entremig salto jo, la taca taronja que intenta fotre-li una mica de xispa. Foteu-li xispa a la vida, nens. Xispa, amor, carinyo. El color. El volum. El relleu. La textura bonica.  Res, un petó perquè sí, una foto mona, un atxutxón, dos petons quan no arribes ni marxes, una postal de Nadal, unes galetes, una bossa de xuxes, un xist, una cançó, un alguna cosa. Alguna cosa que faci somriure la gent que us envolta, que ens envolta. Perquè la vida és molt més maca quan som originals, quan som diferents, quan somriem de cor i quan estem contents. I donar carinyo és donar alegria.

Estimeu-vos més.

Cony.

“

Amor. Sempre amor.

Vinc de fotolog.com/pistu i de ilavidaesdura.blogspot.com. Però m’he cansat de dir-me que la vida és dura cada cop que miro de fluir. Per això, amb un guinyo preciós a aquest nom inventat que em va posar ma mare, passo de Pistufòlia a Pistufília. A estimar la Pistu, a estimar-me i a estimar, a fer valer tot aquest amor que sentim per les coses. Que de vegades bé hauria pogut ser Pistufòbia, sense deixar de jugar. Però no, senyors, no. Amor. Sempre amor. Amor per una rima, per una rialla, per una pel·lícula, o per un croissant de mojito. El cas és tenir amor i saber repartir-lo.

 

Vint-i-cinc anys jugant amb les lletres, quinze jugant amb internet. Que no pari la festa.