Crema de bledes

Des que has comprat el pot que t’ha fet pensar en alguna cosa que no acabes de trobar entre els records de trenta anys escampats per una consciència on impera el desordre. Una pinzellada entre quinze mil olis sobre tela que no exposa cap museu, un fotograma enmig d’una marató de pel·lícules que dura aquesta nit i la que ve, una sola síl·laba amagada a qui sap quin d’entre tots els versos que narren el camí d’Odisseu a casa. Aquesta massa verda et recorda alguna cosa que ha quedat enterrada sota la muntanya de moments viscuts i la boirina que genera la buidor dels que et van quedar per viure. No, no saps si aquests sis euros i mig de verd llefiscós van ser o els vas somiar, però és un verd que ja has vist, amb els ulls marrons de fora o amb els de mirar endins.

L’has comprat a una d’aquestes botigues de productes naturals que sembla que últimament germinin arreu, una que t’ha recomanat una companya de feina que ve a treballar amb bici encara que facin tres graus i menja tofu i es renta el cap amb xampú sòlid. Amb un xampú sòlid que fa una olor de canyella boníssima que us ha dut, precisament, a parlar de la botiga. Hi has anat només sortir de la feina, has agafat el metro i has fet cinc parades en direcció contrària expressament. En realitat, a tu tot això de ser tan natural i fugir dels processats tant te fa, però l’olor de canyella t’ha guanyat des de sempre.

Hi has entrat i has vist clarament, per l’ambient i pel públic que hi fluïa, que és un lloc que convida a badar. Fusta i grana per tot arreu, cereals de color de palla, groguencs i vermellosos variats farcint les parets i sacs a terra que omplien l’espai. Més al fons, al costat de la caixa, cridaven l’atenció colors més vius en potets i boles de formes variades que dibuixaven l’apartat de cosmètica. El plaer de les dolces i llargues dutxes que venien era allà. Mentre hi anaves, però, no has pogut evitar enfonsar els dits en un sac de mongeta vermella sense cap més intenció que el plaer del tacte i el d’aquell mig somriure que surt quan t’haurien de renyar però no.

Has deixat les mongetes, t’has comprat l’aroma de canyella pels cabells, una aroma de canyella pels armaris, un sabó de mans de llimona i una crema netejadora per a la cara verda que estava rebaixada al costat de la caixa. Ets permeable com una mala cosa. Sou permeables, tu i la teva cartera, la joguina perfecta de la gent de màrqueting.

Sembla que sentis ta mare:

—Ja t’has comprat una altra merdeta? Gasta’t els diners en coses més útils, per favor. Pensa una mica, quan n’aprendràs?

Tens el pis ple de coses inútils que quan feies cua per pagar a mil i una botigues encara no tenien prefix. O de coses prescindibles que n’havien tingut i el van perdre.

Penses això, prefixos que cauen, quan entres a casa, i per fer-te creure a tu mateixa que aquest cop no, que n’has après, capficada encara en aquella llefiscor gens aliena, agafes la crema verda i tires al lavabo. Cinta al cap per tirar els cabells enrere, aigua calentona i de seguida tens verdor escampada per les galtes, el front i el nas. El color i l’olor t’intensifiquen el record i de cop et trobes amb els ulls del mirall que et vomiten el que has estat buscant tota la tarda, com una fletxa. Tu, amb una cara idèntica a la que tens ara, vint-i-cinc anys més jove. Tu, de genolls a terra, fotent uns brams que devien sentir des de la cantonada i els veïns de la placeta si tenien el balcó obert. Tu de genolls, histèrica, i ta mare asseguda a davant amb un plat de bleda bullida a la mà que es buidava a cada cullerada que, farta de no encertar a la boca, t’escampava per les galtes, el front, i el nas.

Ràpida, agafes el pot, i sí, hi diu “bleda”. La crema està feta de plantes, verdures, i de la llavor del mal. Et ve una arcada i poses el cap sota l’aixeta. Fregues, fregues i fregues, grates tant que fa mal i quedes vermella, però vols rentar-te’n cada tros, passar-hi sabó fins a quedar neta del tot, que si poguessis et rentaries l’ànima per dins, també, per poder matar el record que s’ha fet viu, que torna a menjar-se’t la calma vint-i-cinc anys més tard.

Un cop més, doncs, prefixos que pugen i baixen: inútil, prescindible. Impossible, impracticable, inconcebible. Llences el verd llefiscós a les escombraries i baixes la bossa al carrer, que el cor se t’ha alterat tant en el viatge enrere que si deixessis el pot a casa no podries dormir.

Mentre poses la clau al pany per tornar a entrar, t’omple el pit la ràbia de la revelació que, encara que ja no visquis a casa, ta mare et segueix donant lliçons des de la distància.

 

 

(escrit gràcies a Escriure la vida, que fa la Muriel Villanueva a Catorze :*)

Tinder: un camp de mines

ESFP. Vull cervells i xispa. (@annapistu)

Cinc idiomes, però només sé lligar en català. Metre i mig. Mig boja, però i què. Cuqui. Desordenada per fora i per dins, amb més sentiments que certeses. Cervell a mil, cos més vago. Un Ferrari baixant Balmes. Vaig i vinc, com el mar. Parlo sense filtres. Lletra, lletra i lletra. Tinc una novel·la a mitges i mil poemes per treure.

Fa sis mesos que em busco per Sants i de vegades la vida em fa por. Però la cervesa ho fa passar avall.

I quatre, cinc, sis, set fotos triades amb més o menys gràcia, d’ara o de fa dies, d’aquelles de mirar-te al mirall i dir doncs goita, tu, pas mal.

Fa cinc anys que em venc en aquesta xarxa social que juga a fer de Celestina que ens destrossarà a tots. He anat mig canviant, ara així i ara aixà, mirant a veure quin eslògan, quin call to action, quin ganxo atraparia abans l’espectador. Perquè parlem d’això: un aparador.

Vaig començar a jugar que tenia nòvio, i ens jugàvem els perfils mútuament i era divertit. I des de llavors hi he anat jugant periòdicament. Ara sovint, ara poc, ara massa, massa sovint. Ara tot el dia. Jugo —perquè el verb és aquest— a triar, a fer que sí i que no, a demanar nois i noies ben bé com si allò fos un catàleg del Toys’r us i estés escrivint la carta als reis. I hihihahà, tu sí, tu no, fins que t’adones que aquelles fotos són de gent de carn i no joguines de plàstic. Que són persones amb somnis i esperances, amb idees, amb objectius i paraules pendents. I et fas mig fàstic a tu mateixa, però no pots parar de passar, i passes amb fàstic i indiferència i acabes grisa, deixatada, avorrida. I ja em diràs què importa la gràcia del text amb què et presentis si després parlar amb tu és monòton, avorrit, estúpid.

És una nit de discoteca perpètua. És anar guapa, perfectament maquillada i amb la millor versió de tu a la punta de la llengua les vint-i-quatre hores del dia. És ser graciosa, tendra, brillar amb purpurina i no suar ni posar-se la samarreta d’estar per casa en cap moment. És no poder parar de vendre’t, no poder abaixar la guàrdia. I aquesta imposició de perfecció a cada moment és esgotadora. Tenim dret a no estar bé, a no voler-ho estar, a voler descansar i deixar-nos ser el que som. A tirar-nos un pet i a mandrejar. A sopar un iogurt perquè la vida ens fa pujada.

És decepció. Són mil esperances dipositades en unes fotos i en uns dits que han de girar a la dreta i potser ni miren, tenen criteris aleatoris o, per desgràcia del destí, s’equivoquen. És una estampida d’enamoraments sobtats que no tornaran mai. Una muntanya russa que puja amuntíssim i baixa avallíssim en loops que s’allarguen en el temps i no para. És trobar un noi idoni i no entendre per què no.

Però és que quan és que sí, tampoc és bo del tot. És un sí insegur, perquè encara ressona el record d’aquell per què no. Perquè és un no de moment, però en qualsevol punt pot ser sí. Vivim un sí esperant-ne un altre. Absurdíssim.

I quan ve, ve de cop. És pur overbooking. És cert que a mi em sobren sentiments, però no crec que ningú pugui gestionar el ritme de coneixences que arriben per aquesta via. Generes converses que planen en superfície fins que no recordes a qui has dit què i et repeteixes. Passen els dies i no us feu reals ni feu cerveses perquè la vida atrafegada del dia a dia no us deixa racons, i els whatsapps de cognom Tinder van quedant enrere fins que es difuminen. Perquè n’han vingut més. Perquè la fletxa que se’t clava al cor el primer dia queda eclipsada per una altra, i per una altra, perquè la novetat t’omple els ulls i no et deixa veure l’ahir. Perquè era tan superficial que ni te’n recordes. O perquè ells n’han trobat a una altra que els hi ha obert les cames abans.

Però si heu arribat a la cita, la majoria de vegades són rutina feta de cervesa i passeig plens de converses que tots dos desitjaríeu acabar aviat. Perquè la pressa us ha fet quedar amb gent que sí però no, una mica perquè sí, perquè mira, com a mínim heu fet una cervesa, com si l’acumulació fos l’alegria, a veure si sona la flauta. Perquè a amigues teves o amics teus els ha sonat la flauta i són ben feliços. Però la teva flauta no sona. I a cada revés hi vas més forta, ansiosa per allò de portes que es tanquen i finestres que s’obren. Passa que l’esperança aguanta un revés, i un altre, i un altre, però no tots, i acabes feta pols de tantes hòsties.

De vegades, cada encaix no és més que una descàrrega d’hormones. Et vols sentir volgut, agradat, desitjat. Vols que algú et digui que la teva vida interessa. Que t’ompli el mòbil de plaer fet de notificacions, que et tingui ganes. Vivim en un pantà de merda i necessitem que algú ens faci de tant en tant la carícia a l’ànima que ens falta.

A l’ànima i al cos. Perquè la majoria diuen que el Tinder és per això, per tocar-se les pells una estona i marxar a casa. De pressa. Abans de vint-i-quatre hores, les cames obertes o no interesses. Cervesa ràpida i sexe perquè sí. Sexe agradable i bèstia que et deixa una mossegada marcada al braç durant dues setmanes i les calces xopes però el cor buit. Sexe de merda, però que oh, escolta, és sexe, estigues content que has follat. Sexe i prou que és un vist més a la llista, una missió aconseguida i que fon qualsevol idea de conversa posterior. Acumulació que se’ns amuntega a la superfície però que no va avall. Ens fem cossos de suro, de plàstic, en comptes de follar-nos persones de carn amb idees i objectius que vagin més enllà de tenir o provocar diversos orgasmes.

L’altre dia ma cosina de dotze anys em va preguntar què era, el Tinder. És un catàleg del Toys’r us, un outlet, una parada de fira, una pluja de meteorits emocionals. És anagrama de “tindre”, que és tenir d’estar per casa. És tenir d’estar per casa. I un camp de mines que explotarà trepitgis on trepitgis. Una xarxa social que juga a fer de Celestina que ens destrossarà a tots.

Així que prou, fora. Tallo mil futurs possibles i 94 converses que no arribaran enlloc. Tornaré a caure, segur. Tots necessitem droga. M’agradaria que la societat no fos tan individualment rància i es pogués començar una conversa pel carrer amb una pregunta absurda com “Com t’agraden les truites?”. Ho trobaré a faltar. Però ara em ve de gust no sentir-me buida. Em ve de gust que l’autoestima no em depengui de si obro les cames o no.