Sona Manel i la vida hauria de sonar així calmada, així com aquest Ai Dolors, però les dents fan força i tinc tota la població de l’Índia ballant-me a la panxa. Ballen, salten, cremen i no és pel vi ni pel Baileys. Un terratrèmol que pesa com si m’hagués menjat els meus trenta anys de cop, cada matí i cada tarda, cada colònia i cada hòstia, entaforats a la boca i empassa. Em balla la panxa, em tiba el pit i la gola tremola de massa plena. Trenta anys sent jo que acaben en sobredosi de mi mateixa, i si pogués em faria abstinència. Però per més que marxi, vinc amb mi. I així no hi ha manera de desintoxicar-se.
Sobredosi
Publicat per [Pistu:)]
Les lletres sempre han servit per pintar la realitat de color i de música. Que no ens prenguin mai aquesta música. Que no ens faltin mai les lletres. Mostra totes les entrades de [Pistu:)]
Publicada