#nodormo

Tinc la panxa plena de circumstàncies. Les circumstàncies d’aquests últims dies se m’han fotut aquí baix i criden i salten i amb tot això a dins digue’m qui dorm, ara. És estómac, és budell, és tot aquest jo nerviós i el cor que batega més ràpid i més lent alhora, que pesa més i és d’un color vermell més fort.

Un buit com si m’hagués de menjar sis bikinis del Viena o quatre entrepans de vedella amb formatge del frankfurt Vallès. Un ple d’aquells de després d’un dinar de diumenge amb primer i plat i postres que no et deixa ni caminar bé del restaurant al cotxe.

Un nervi sense color, un forat amb un fil lligat a un iogurt en alguna nevera, un desconegut mig conegut que rasca, mil llavis sense pintar, deu clients que truquen alhora, un Parlament sense President, un puja i baixa a La Seu d’Urgell.

El peu dret se’m mou com si toqués el gas tota l’estona. L’esquerre no fa res perquè mai hi faig res, que no tinc embrague.

Agafaria un ganivet i m’obriria mil fossats que contrarrestin tanta muralla -si baixa la sang deu baixar la pressió arterial- però la taca de sang no marxa de la roba per més aigua oxigenada que hi posis, i quin merder, tu. Que ahir ja vaig tenyir un parell de samarretes.

No sé què passa, per què passa ni què passarà. I aquest descontrol és el que tinc ficat a l’estómac i no em deixa dormir des de dos quarts de cinc i ja és un quart de sis. Tres quarts d’hora de focs artificials a la panxa. Pum, pum, pum, shhhhh, oooooh.

Les celles criden, el clatell crida, el maluc dret crida, i la ronyonada, i faria mil voltes al llit si el llit fos més gros. La manta és massa petita per tapar tota aquesta vida que amago sota el llençol, i per això fa aquest fred. No perquè ja sigui octubre, sinó per tota aquesta vida, que a l’agost em passava igual.

Sóc laberint, sóc semàfor vermell i barrera en un peatge, sóc una pista d’esquí negra que baixes autoenganyant-te pensant que és blava perquè si no no baixes. Sóc el caos dins l’arca de Noè, i una classe de tercer d’ESO a cinc minuts de plegar. Sóc el buit, sóc el ple, sóc un tàrtar de tonyina tota jo. Tàrtar de Pistu amb alvocat i maionesa picant.

Sóc tot això, tinc tot això. Així que digue’m com dormo, ara, amb aquest nervi gros, amb aquesta motxilla tan plena, amb -com la vaig encertar, l’expressió- aquesta emoció desbordada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s