Aixeta oberta III

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.

Aixeta oberta II

La ràdio riu. El cel plora. Hi ha un arbre que brilla fora d’hores. La llum quan no se l’espera és més llum, em sembla. Encega uns ulls acostumats a la tebior enganxosa d’un gris que balla suau. La llum quan no se l’espera fa inventar un pas de ball nou. Xoca frontalment contra unes pupil·les apagades i esclata a l’interior d’un cap que fa tuc-tuc, tuc-tuc, mecànic i monòton. Esclata i fa esclatar i fa ballar i fa saltar i és com un despertador que ens fa conscients que hi som. Que hi som, així de simple. Que hi som, de cap a peus. Sobre aquest terra i sota aquest sostre. Davant i darrere de tot aquest aire.

El moviment d’un color. El moviment del sabó rentant-me els plats tancats en una gàbia que algú es va inventar i ens va salvar tantes mandres. El futur, el progrés, fer fora la mandra. Deixar que el cos descansi perquè pugui treballar el cap. Rentant plats també surten bones idees, però. No para, no para, no para. El corredor de les pistes del meu cervell té les soles de les vambes gastades. Als que van amb cotxe d’aquí res els faltarà gasolina. No sé si fer-los frenar o començar a repartir RedBulls per no haver de parar ni a boxes.

Si pares has de tornar a començar, i quan talla la música ja em diràs com t’ho fas per tornar-la a fer sonar igual. Si no saps ni com has arribat on eres, si un alzhèimer creatiu t’ha fet morir les connexions i has inventat colors en blanc, si has desaparegut i ara t’has de tornar a fer sencera.

Hi ha dutxes que et fan marxar la merda i mitja ànima. L’aigua crema, fregues massa i quan surts t’has arrencat els records que duies incrustats feia vint anys i ets una criatura nova. Neta de dolors i de màgies. Com una llibreta de quadres que espera retoladors que la tornin a pintar. Retoladors que netejarà el sabó de dutxes futures. O que vigilaràs de no fregar per quedar-te’ls a prop.

Jo, jo, jo. La càmera gira però sempre surto al pla. Curt, llarg, mig. Contrapicat. Zenital. Genital. Soc cada punt de vista. Cada dia gravo la pel·lícula que no passaran a cap cine.

La sort es fa cops de cap

La sort es fa cops de cap contra un vidre on hi ha dibuixat el futur que no saps veure perquè fa com mirall. Tu ets el teu futur, tu i les teves arrugues que encara no es dibuixen. La sort es fa cops de cap i el demà veu com pica i vol cridar però crida en silenci, que el so no es propaga a través del pas del temps.

La sort es fa cops de cap contra un terra de formigó armat, s’entrebanca cada vegada i cau del mateix costat, perquè tu flaqueges sempre d’allà mateix, també. Que qui t’ha d’atacar sap on clavar la llança. Que el ganivet s’enfonsa més fàcil allà on fa més mal, que la tovor de l’ànima canta des de quilòmetres enfora.

La sort salta de contenta i es fa cops de cap contra el vidre que et tapa el sostre, el que fa encallar els somnis, que marca que pots riure fins aquí i prou, que cap allà l’aire és fort i costa de passar pel nas.

La sort fa giragonses i hi ha un moment que tant voltar ja no sap on mira. La sort ja no té ni idea de si és teva o si és meva i cau fent la croqueta avall per l’herba. Ha confiat en el sol i ha begut massa. Gira i gira i li és igual. La ressaca no vindrà fins demà.

Trossets a màquina

Busca el record més carbassa i beu-te’l tot, com si fos Fanta. O Trinaranjus. Les bombolles del gas distorsionen les idees i fan anar malament el cervell.

**

S’encalla, de vegades, la vida, ben bé com aquesta màquina. S’encalla i sembla que no avanci però de sobte sí. Plup, mous la peça i ja està. Deserroritzar l’error és així de simple. Plup, mous la peça. Si poguéssim moure’ns les peces de la mateixa manera. Plup.

**

Estira’m la punta del nas i em canviaràs la visió del món. Agafa’m les orelles i canviaré el futur. Do’m un got de vi i et faré entendre tantes coses. Vi, cervesa, sangria, qualsevol beguda de les que hi fan veure clar. Veure-hi clar, veure-hi amb la pell i no amb els ulls.

**

Crida el cervell, canta, sona sense sentit, només per dir que hi és. Perquè no se’l mengin els pulmons quan busquen aire.

**

Tot ha de ser perfecte i no et dona la gana. Els ulls se’t desfan per sota i és com si també el cervell fos fos.

**

Desintegraré el dolor amb un cop de puny dels ulls.

**

Si ens poséssim una llanterna pel cul, potser no ens faria tanta por mirar-nos el dins.

Necrològica

@annapistu
10/09/2009 – 26/12/2019

Com un atac de cor. Hi ets, et despistes un moment per connectar un videojoc a la tele, agafes el mòbil una altra vegada i pum, adeu. Ja no hi ets, caput, mort sobtada. La vida a Twitter d’avui dia també és fràgil.

I llavors s’obre un forat que comença petit, però que es fa immens de forma rapidíssima i no tens temps de res que ja se’t menja. Com unes arenes movedisses, t’empasses avall sense remei.

M’han fet desaparèixer deu anys, un terç de vida. M’han fregat massa fort amb la part verda d’un fregall per estrenar, m’han fet empassar mig litre de lleixiu que m’ha netejat el passat de tinta. La vida escrita ja ho té, això: és tinta. Tinta d’un bolígraf fort i resistent, que aguanta els embats del vent de cada banda. El diari, el record, la conversa que neix a Twitter és, depèn de com, i paradoxa, més real que el record o la conversa que neix del món de fora la pantalla. Precisament perquè és de tinta. La tinta fa que la paraula, la idea i el riure quedin fixats -un tatuatge- en un aire fictici que no es pot endur res. Al món que sabem ens veiem, ens sentim el to, ens escurem el present, però quedem esclaus de la nostra capacitat de recordar.

Acostumats que Google ens ho trobi tot, és ideal tenir la vida documentada per anar al moment exacte. Per fixar el que sembla que s’escapa. Quants cops hem dit que el cervell també hauria de tenir un cercador per paraula clau per trobar tot el que ens marxa? Però no hi és. La vida és ara. El problema és que sovint em cau a sobre la nostàlgia i m’agrada fer viatges. I és per això que va ser un drama que Fotolog tanqués i ens destruís l’adolescència, i que ho va ser que Twitter m’esborrés ahir deu anys de compte. La vida d’ahir que havia de ser viscuda amb ulls d’avui i ulls de demà ha quedat enterrada. És d’ahir i prou. D’ahir i del demà que sàpiga anar enrere de memòria.

Avui tornem a començar. La vida de tinta etèria emprèn un altre vol. Fins que ells tornin a voler fer-lo caure. Per anar bé hauria de fer com l’avi i escriure un diari a mà, però llavors la meva lletra cridaria i faria eco, i a mi m’encanta quan ens entortolliguem, quan vivim en pocs caràcters, quan frase a frase ens fem escenes.

Em sento feridíssima, enverinada, infectada, però també em sembla que pesi la meitat. Se m’han endut deu anys d’alegria i deu anys de merda. M’ha marxat la xarxa.

Estimar-te pel que ets, no pel que eres.
Tornem-hi, que no ha estat res.

Haurem d’aprendre a viure escrivint fort i mirant l’ara.

Aixeta oberta

Pinta, hòstia, pinta.

Que l’olor inspira, que tira, que el carro ha de caminar. Cavallet de cartró, camí de sorra, l’herba és porexpan perquè ningú la rega. Així no es mor i la vida no és lletja. La lletjor ficada a dins, i quina merda. Si tu ets lleig, el món ho és més. Molesta.

Però deu molestar més ser porexpan i no poder ser res, ser un fora fràgil i un dins que no pesa. Que vingui el vent i se’t mig endugui. Que rasquis una paret i se t’hi quedi un tros. Que els mals no curin, només amb cel·lo.

L’herba de porexpan és bonica però no t’hi pots estirar perquè la trenques. I ja em diràs de què serveix l’herba si no t’hi pots estirar, reposar tota la teva llargada i mirar el cel. Mirar el sol que va, corre, com un cotxe però menys. Com aquell carro que camina, però menys. I més groc, més taronja, més calentó, més bonic.

Els colors càlids són bonics i se’t queden a dins. Els colors freds cauen als peus i s’escampen.

 

(Em dones una pissarra i un retolador i escric. Em dones un teclat i un espai blanc i escric. Obro l’aixeta i prou, no cal que tingui sentit. És la llibreta que teníem sobre la taula, els fulls blancs del camí de l’escriptor, el que sigui).

Estreno pijama

Aquesta nit estreno pijama i he tingut un malson. He somiat coses lletges, d’aquelles que et fan moure fort les cames que quedes cansat, que et fan cridar i no saps bé si crides en silenci en aquell món desfet o si espantes els veïns de darrere la paret de totxo. He tingut un malson i penso que no és just que aquest pijama rosa suau tan bonic m’hagi hagut de conèixer així, caòtica, desordenadíssima, il·lògica. No s’ho mereix. No s’ho mereix gens, i ara es pensarà que cada nit seré aquest puré de persona i no voldrà tornar a dormir amb mi. El meu pijama nou no voldrà ser amb mi sota la calma de l’edredó perquè aquesta nit la calma ni l’hem vista i per ell cada nit és aquesta. Només m’ha vist així. Només em sap això.

I ara pensava que a quantes persones els deu haver passat, aquesta mateixa història. Quants se n’han anat sense saber. Quants han vist la paret del color del grafiti. Quanta gent ha estat, algun cop, aquest pijama.

Missió espacial

Com si me n’hagués anat en missió espacial amb l’Apolo 24 -dos i dos fan quatre a tot arreu- o com si, de fet, només se me n’hi haguessin anat cap i estómac -que al final, és on soc tota- i hagués deixat un cos ressec sobre el llit. Soc lluny, lluny, lluny de tota aquesta pasta plastilínica que puja i baixa a un ritme que no falla. Que no falla, que va, que funciona com toca, així normal. La normalitat no falla i jo soc un error de sèrie. La màquina que mou el món seguia i jo me la miro avorrida i dic no. Pastissos pugen, rius baixen, atrevits que fan pònting salten, i dic no. Metros s’omplen, vells ronquen, en algun bar hi ha algú que balla, i dic no. El meu ritme m’empipa, forapista, imprevisible, rac-rac, ara ho tens tot i ara pla. La solitud de les estrelles és un fet. L’espai ofega. Ho obro tot per agafar aire, però no n’entra.

Desequilibri

Hi ha flors que no fan olor.
Formatges que no fan gust.
Sols que no escalfen.
Braços que no abracen.

Hi ha vida tènue, translúcida, que no es nota, que queda allà, que va a mig gas.

I després hi ha la gent com jo, que anem a tota hòstia i que bateguem, pensem, vivim, comprem, sentim, sabem, plorem, mengem, patim -i tots els verbs del diccionari- massa. Un massa que se’n va de mare de manera irrefrenable, amb l’eix descalibrat, que som així, que entre el poc i el massa se’ns hi fa el buit.

No ens demaneu fer equilibris, que no en sabem.