No ho sé

No sé anar en bicicleta, quin gust fan els cargols ni quina cara feia Benito Mussolini.

No sé els minuts que es cou un ou dur que no és dur, ni si la pols es llença al rebuig o bé es recicla.

No sé portar talons, no sé deixar-vos sols, no sé que ja n’hi ha prou i vull una última copa.

No sé assenyalar el nord, tampoc sé fer equacions, no sé on surto del metro quan baixo a Catalunya.

No sé entendre els cervells que no van com el meu ni sé per què, per a mi, tothom té una textura.

No sé qui va guanyar la Champions l’any passat, no sé si els ulls em ploren de pena o per al·lèrgia.

No sé si alguna tarda em trobes a faltar, tampoc per què l’estómac se’m plega quan hi penso.

No sé callar quan toca, ni sé cosir un botó, no sé estar deu minuts centrada a la cadira.

No sé per què els cabells no em queden arrissats, ni fer anar un obrellaunes quan no hi ha l’anelleta.

No sé mai dir qui és qui quan miro una pel·lícula, no sé si això que em dius s’explica o no s’explica.

No sé parlar més fluix si la vida m’excita, si em cremen a la panxa futurs i margarides.

No sé dibuixar un gos, ni quant pago de llum, ni per què entren mosquits si hi tinc la citronella.

No sé on cau Sentmenat, ni el Coll, ni la Verneda. Hi ha cançons que no sé cantar sense desfer-me.

No sé qui mana a Holanda, ni pronunciar alemany. No sé somiar petit i em vola i se m’escapa.

No sé esborrar els potsers, ni arrencar-me el passat. No sé, quan conec gent, si duen escuts o espases.

No sé viure feliç si no entenc les premisses. No sé aturar-me els dits quan volen venir a escriure.

No sé pintar res clar, no sé desfer el gargot dels fils d’acer que lliguen respostes i preguntes.

No sé triar un camí, que el que tinc no és pipí, no sé saltar sense una penúltima abraçada.

No ho sé, no en sé, ni sé si reduiré la llista. Soc, però, també, el que sé i em pesa a la motxilla.

Aixeta oberta V

Cinc no sempre és cinc. Cinc, de vegades, és dos. I de vegades, només una ve baixa. Ve. Ve i va. Ve, va i passa de llarg, que ara no ens deixen parar. Pares però no paris. Para però para tu, para només tu, para en el teu parèntesi. Bombolla, calaix, gàbia.

El món s’expandeix en horitzontal però ara no. El dia que el món funcioni serem com una bomba atòmica.

Les mosques no entenen de confinament. L’aire no té barreres, només ens dividim el sòl. Sòl i sol, sòl i sol, i tot el que hi ha entremig. Som solitud entre sols. Som ombres de colors que corren.

Encara que no respiris ve el virus. Som ordinadors sense passar el Panda. Se’ns amaga però hi és, ancorat a la por del tacte o als llagrimals que no saben buidar-se.

Sort de la xocolata, sort dels gelats, sort del formatge. Sort de les persones que són com pastissos Sacher.

Ni receptes ni ingredients. Ni lletres, ni escombra, ni objectiu de la càmera. Se’m fon l’avui i se’m fon el demà, és com si només fos enrere. Els ulls giren endins perquè no saben saltar balcons. Si saltessin, rebotarien i farien camí tots sols?

La pell fa olor d’estiu que haurem d’escampar nosaltres perquè no en farà olor res més. Estiu és olor de crema i de mar, però el mar és a l’altra punta i per més que ensumo fort no m’entra al quilòmetre.

El cap, de fora m’és suau però per dins em punxa. Tant de bo una mascareta hidratant per suavitzar-me les idees i un tractament de proteïnes que em reconstrueixi sencera.

Confinament

La vida ja no és aquí, és en alguna altra banda. S’ha amagat en un racó vigilant que ningú la toqui, a dos o dos-cents metres de distància de tot. La vida ja no és aquí, l’aire no és aire. Fa deu dies que ens hem mort sense saber-ho, sense voler-ho, sense haver de ser valents per agafar ganivets o pastilles o saltar al metro.

Caminem endins com si el dins fes alguna cosa, com si nosaltres sols signifiquéssim. Ens mou, autòmata, una falsa rutina que governa Netflix i un directe d’instagram. Aquell viure a través dels altres, aquell mirar què passa però no fer-ho. Si ens traiessin els ulls, redeu. Vivim des d’uns ulls sense cames ni braços, som tan sols un fil de pensament que va i ve com el mar que ja no és sinó en vídeo.

Són deu dies i els que queden d’esborrar la pissarra, de ser blancs, de desaparèixer. De viure’ns la mort des de dins sense obrir balcons. De silenci, de full arrugat que ningú ens tornarà. De cremar-nos l’ahir en una llar de foc que no tenim, que si tinguéssim ens escalfaria l’hivern gris que ens ha glaçat la primavera.

No toquis, no miris, no ensumis. No cridis, no cantis, que molestes. Consumeix-te davant del finestral, buscant l’aire de fora amb el nas i amb les ganes acumulades als genolls desintegrats. Qui t’hauria dit que enyoraries córrer.

Ara ballem en l’estretor d’una casa que puja i baixa, passant a la dutxa quan el dolor ha xopat el sofà, i al llit quan l’aigua surt trista del telèfon i el vapor és boira. Transparents, estructures, esquelets, globus. Buits del jo que érem i desprovistos d’agendes, de demà. Plens d’il·lusions marcades al calendari que escopim a les escombraries que no podem treure.

Deu dies a casa perquè un virus s’està menjant tot el que troba. Deu dies de pulmons tancats i la incertesa fent de voltor. Deu dies envoltats de mort allà fora i amb la mort ficada aquí dintre. Em fa por pensar si quan s’obri la porta sabrem tornar a viure.

Aixeta oberta IV

La vida hauria de ser de colors de neó però és fosca. Potser bufant podríem fer fora els núvols. Potser si salto salto salto. No hi arribo: em falten vitamines. Sopa, reina, sopa. No tens pa a la nevera i és això el que et passa. Tot s’arreglaria comprant pa. Potser. La iaia ja feia bé de tenir el congelador sempre ple, encara que els recursos quedessin plens de glaç.

Un somriure sempre és calent, mai no es glaça. Els llavis suen l’escalfor del cor que peta sempre, ho faci de pressa o lent. Pum-pum. T’escalfa els colors i t’escalfa els grisos. Les llums i les foscors.

Salta i hi veuràs clar. Bufa i marxarà la boira. Enfila’t a l’escala i escriuràs llibertat. Respira tot el demà. La vida és teva. Camina, corre, llepa-ho tot. El carrer és allà. Allà hi és tot. Només falta que tinguis ganes d’atansar-t’hi.

Demà ets tu. Demà ets ara. No et cal cap més maleta que el que tens a les venes. Respira. Camina. Salta. Canta. Folla. Lalalà. Agafa’t al que et fa vibrar, al que fa que el cor et sigui suau. Tremola, si cal. Tremola, mou-te, balla. L’emoció va molt més enllà d’una caixa toràcica. Ets molt més que braços i cames i l’energia se t’escapa. No hi caps. Ets tan grossa que no caps en tu, massa gran pel forat de les costelles. Els ulls a punt de petar, tota tu que vesses. És tan tan lògic que et facis anar boja, que aquest dins se’t mogui i vulguis cridar. És normalíssim que vulguis trencar-ho tot i marxar de tu.

Coses

1. Realitats.
2. Objectes, eines, útils, mobles, andròmines.
3. Fets, esdeveniments, circumstàncies.

Que no tindrem, que no viurem, que no farem, que no sabrem ni podrem fer, que ni ens passaran pel cap, que no veurem, que no tastarem, que no sentirem, que no ens cauran a prop.

Mai.

A mi se m’entravessen, tots aquests mais.
Què voleu que hi faci.

Aixeta oberta III

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.

Aixeta oberta II

La ràdio riu. El cel plora. Hi ha un arbre que brilla fora d’hores. La llum quan no se l’espera és més llum, em sembla. Encega uns ulls acostumats a la tebior enganxosa d’un gris que balla suau. La llum quan no se l’espera fa inventar un pas de ball nou. Xoca frontalment contra unes pupil·les apagades i esclata a l’interior d’un cap que fa tuc-tuc, tuc-tuc, mecànic i monòton. Esclata i fa esclatar i fa ballar i fa saltar i és com un despertador que ens fa conscients que hi som. Que hi som, així de simple. Que hi som, de cap a peus. Sobre aquest terra i sota aquest sostre. Davant i darrere de tot aquest aire.

El moviment d’un color. El moviment del sabó rentant-me els plats tancats en una gàbia que algú es va inventar i ens va salvar tantes mandres. El futur, el progrés, fer fora la mandra. Deixar que el cos descansi perquè pugui treballar el cap. Rentant plats també surten bones idees, però. No para, no para, no para. El corredor de les pistes del meu cervell té les soles de les vambes gastades. Als que van amb cotxe d’aquí res els faltarà gasolina. No sé si fer-los frenar o començar a repartir RedBulls per no haver de parar ni a boxes.

Si pares has de tornar a començar, i quan talla la música ja em diràs com t’ho fas per tornar-la a fer sonar igual. Si no saps ni com has arribat on eres, si un alzhèimer creatiu t’ha fet morir les connexions i has inventat colors en blanc, si has desaparegut i ara t’has de tornar a fer sencera.

Hi ha dutxes que et fan marxar la merda i mitja ànima. L’aigua crema, fregues massa i quan surts t’has arrencat els records que duies incrustats feia vint anys i ets una criatura nova. Neta de dolors i de màgies. Com una llibreta de quadres que espera retoladors que la tornin a pintar. Retoladors que netejarà el sabó de dutxes futures. O que vigilaràs de no fregar per quedar-te’ls a prop.

Jo, jo, jo. La càmera gira però sempre surto al pla. Curt, llarg, mig. Contrapicat. Zenital. Genital. Soc cada punt de vista. Cada dia gravo la pel·lícula que no passaran a cap cine.

La sort es fa cops de cap

La sort es fa cops de cap contra un vidre on hi ha dibuixat el futur que no saps veure perquè fa com mirall. Tu ets el teu futur, tu i les teves arrugues que encara no es dibuixen. La sort es fa cops de cap i el demà veu com pica i vol cridar però crida en silenci, que el so no es propaga a través del pas del temps.

La sort es fa cops de cap contra un terra de formigó armat, s’entrebanca cada vegada i cau del mateix costat, perquè tu flaqueges sempre d’allà mateix, també. Que qui t’ha d’atacar sap on clavar la llança. Que el ganivet s’enfonsa més fàcil allà on fa més mal, que la tovor de l’ànima canta des de quilòmetres enfora.

La sort salta de contenta i es fa cops de cap contra el vidre que et tapa el sostre, el que fa encallar els somnis, que marca que pots riure fins aquí i prou, que cap allà l’aire és fort i costa de passar pel nas.

La sort fa giragonses i hi ha un moment que tant voltar ja no sap on mira. La sort ja no té ni idea de si és teva o si és meva i cau fent la croqueta avall per l’herba. Ha confiat en el sol i ha begut massa. Gira i gira i li és igual. La ressaca no vindrà fins demà.

Trossets a màquina

Busca el record més carbassa i beu-te’l tot, com si fos Fanta. O Trinaranjus. Les bombolles del gas distorsionen les idees i fan anar malament el cervell.

**

S’encalla, de vegades, la vida, ben bé com aquesta màquina. S’encalla i sembla que no avanci però de sobte sí. Plup, mous la peça i ja està. Deserroritzar l’error és així de simple. Plup, mous la peça. Si poguéssim moure’ns les peces de la mateixa manera. Plup.

**

Estira’m la punta del nas i em canviaràs la visió del món. Agafa’m les orelles i canviaré el futur. Do’m un got de vi i et faré entendre tantes coses. Vi, cervesa, sangria, qualsevol beguda de les que hi fan veure clar. Veure-hi clar, veure-hi amb la pell i no amb els ulls.

**

Crida el cervell, canta, sona sense sentit, només per dir que hi és. Perquè no se’l mengin els pulmons quan busquen aire.

**

Tot ha de ser perfecte i no et dona la gana. Els ulls se’t desfan per sota i és com si també el cervell fos fos.

**

Desintegraré el dolor amb un cop de puny dels ulls.

**

Si ens poséssim una llanterna pel cul, potser no ens faria tanta por mirar-nos el dins.

Necrològica

@annapistu
10/09/2009 – 26/12/2019

Com un atac de cor. Hi ets, et despistes un moment per connectar un videojoc a la tele, agafes el mòbil una altra vegada i pum, adeu. Ja no hi ets, caput, mort sobtada. La vida a Twitter d’avui dia també és fràgil.

I llavors s’obre un forat que comença petit, però que es fa immens de forma rapidíssima i no tens temps de res que ja se’t menja. Com unes arenes movedisses, t’empasses avall sense remei.

M’han fet desaparèixer deu anys, un terç de vida. M’han fregat massa fort amb la part verda d’un fregall per estrenar, m’han fet empassar mig litre de lleixiu que m’ha netejat el passat de tinta. La vida escrita ja ho té, això: és tinta. Tinta d’un bolígraf fort i resistent, que aguanta els embats del vent de cada banda. El diari, el record, la conversa que neix a Twitter és, depèn de com, i paradoxa, més real que el record o la conversa que neix del món de fora la pantalla. Precisament perquè és de tinta. La tinta fa que la paraula, la idea i el riure quedin fixats -un tatuatge- en un aire fictici que no es pot endur res. Al món que sabem ens veiem, ens sentim el to, ens escurem el present, però quedem esclaus de la nostra capacitat de recordar.

Acostumats que Google ens ho trobi tot, és ideal tenir la vida documentada per anar al moment exacte. Per fixar el que sembla que s’escapa. Quants cops hem dit que el cervell també hauria de tenir un cercador per paraula clau per trobar tot el que ens marxa? Però no hi és. La vida és ara. El problema és que sovint em cau a sobre la nostàlgia i m’agrada fer viatges. I és per això que va ser un drama que Fotolog tanqués i ens destruís l’adolescència, i que ho va ser que Twitter m’esborrés ahir deu anys de compte. La vida d’ahir que havia de ser viscuda amb ulls d’avui i ulls de demà ha quedat enterrada. És d’ahir i prou. D’ahir i del demà que sàpiga anar enrere de memòria.

Avui tornem a començar. La vida de tinta etèria emprèn un altre vol. Fins que ells tornin a voler fer-lo caure. Per anar bé hauria de fer com l’avi i escriure un diari a mà, però llavors la meva lletra cridaria i faria eco, i a mi m’encanta quan ens entortolliguem, quan vivim en pocs caràcters, quan frase a frase ens fem escenes.

Em sento feridíssima, enverinada, infectada, però també em sembla que pesi la meitat. Se m’han endut deu anys d’alegria i deu anys de merda. M’ha marxat la xarxa.

Estimar-te pel que ets, no pel que eres.
Tornem-hi, que no ha estat res.

Haurem d’aprendre a viure escrivint fort i mirant l’ara.