Desconfinar o la conseqüència

Quan va ser davant del mar, va dir que feia olor de calamars a la romana.

Quan va deixar que li omplís els ulls, li va semblar que brillava massa.

Quan va caure als braços de sempre, no havia passat el temps.

Quan va veure la mama, es va fer esponja però al revés.

Quan va ser a casa lluny de casa, va tornar a ser a casa casa.

Quan va veure l’herba s’hi va tirar de cap, com si fos aigua.

Quan les veus es van fer vives, li va créixer el somriure.

Quan va ser al volant del cotxe, havia perdut el carnet.

Quan van deixar sortir a beure, li havia marxat la set.

Quan va voler córrer a abans, va recordar que el vídeo no funcionava.

Quan el carrer feia voltes, l’aire se li va fer massa ample.

Quan el motor s’engegava, li va petar l’engranatge.

Quan el món era d’atletes, encara volia ser tortuga.

Quan Barcelona es feia grossa, els ulls se li van fer petits.

Quan juny inundava el calendari, ella encara vivia a febrer.

El futur empenyia per l’esquena, i el full en blanc cridava a la taula.

No ho sé

No sé anar en bicicleta, quin gust fan els cargols ni quina cara feia Benito Mussolini.

No sé els minuts que es cou un ou dur que no és dur, ni si la pols es llença al rebuig o bé es recicla.

No sé portar talons, no sé deixar-vos sols, no sé que ja n’hi ha prou i vull una última copa.

No sé assenyalar el nord, tampoc sé fer equacions, no sé on surto del metro quan baixo a Catalunya.

No sé entendre els cervells que no van com el meu ni sé per què, per a mi, tothom té una textura.

No sé qui va guanyar la Champions l’any passat, no sé si els ulls em ploren de pena o per al·lèrgia.

No sé si alguna tarda em trobes a faltar, tampoc per què l’estómac se’m plega quan hi penso.

No sé callar quan toca, ni sé cosir un botó, no sé estar deu minuts centrada a la cadira.

No sé per què els cabells no em queden arrissats, ni fer anar un obrellaunes quan no hi ha l’anelleta.

No sé mai dir qui és qui quan miro una pel·lícula, no sé si això que em dius s’explica o no s’explica.

No sé parlar més fluix si la vida m’excita, si em cremen a la panxa futurs i margarides.

No sé dibuixar un gos, ni quant pago de llum, ni per què entren mosquits si hi tinc la citronella.

No sé on cau Sentmenat, ni el Coll, ni la Verneda. Hi ha cançons que no sé cantar sense desfer-me.

No sé qui mana a Holanda, ni pronunciar alemany. No sé somiar petit i em vola i se m’escapa.

No sé esborrar els potsers, ni arrencar-me el passat. No sé, quan conec gent, si duen escuts o espases.

No sé viure feliç si no entenc les premisses. No sé aturar-me els dits quan volen venir a escriure.

No sé pintar res clar, no sé desfer el gargot dels fils d’acer que lliguen respostes i preguntes.

No sé triar un camí, que el que tinc no és pipí, no sé saltar sense una penúltima abraçada.

No ho sé, no en sé, ni sé si reduiré la llista. Soc, però, també, el que sé i em pesa a la motxilla.

Confinament

La vida ja no és aquí, és en alguna altra banda. S’ha amagat en un racó vigilant que ningú la toqui, a dos o dos-cents metres de distància de tot. La vida ja no és aquí, l’aire no és aire. Fa deu dies que ens hem mort sense saber-ho, sense voler-ho, sense haver de ser valents per agafar ganivets o pastilles o saltar al metro.

Caminem endins com si el dins fes alguna cosa, com si nosaltres sols signifiquéssim. Ens mou, autòmata, una falsa rutina que governa Netflix i un directe d’instagram. Aquell viure a través dels altres, aquell mirar què passa però no fer-ho. Si ens traiessin els ulls, redeu. Vivim des d’uns ulls sense cames ni braços, som tan sols un fil de pensament que va i ve com el mar que ja no és sinó en vídeo.

Són deu dies i els que queden d’esborrar la pissarra, de ser blancs, de desaparèixer. De viure’ns la mort des de dins sense obrir balcons. De silenci, de full arrugat que ningú ens tornarà. De cremar-nos l’ahir en una llar de foc que no tenim, que si tinguéssim ens escalfaria l’hivern gris que ens ha glaçat la primavera.

No toquis, no miris, no ensumis. No cridis, no cantis, que molestes. Consumeix-te davant del finestral, buscant l’aire de fora amb el nas i amb les ganes acumulades als genolls desintegrats. Qui t’hauria dit que enyoraries córrer.

Ara ballem en l’estretor d’una casa que puja i baixa, passant a la dutxa quan el dolor ha xopat el sofà, i al llit quan l’aigua surt trista del telèfon i el vapor és boira. Transparents, estructures, esquelets, globus. Buits del jo que érem i desprovistos d’agendes, de demà. Plens d’il·lusions marcades al calendari que escopim a les escombraries que no podem treure.

Deu dies a casa perquè un virus s’està menjant tot el que troba. Deu dies de pulmons tancats i la incertesa fent de voltor. Deu dies envoltats de mort allà fora i amb la mort ficada aquí dintre. Em fa por pensar si quan s’obri la porta sabrem tornar a viure.

Coses

1. Realitats.
2. Objectes, eines, útils, mobles, andròmines.
3. Fets, esdeveniments, circumstàncies.

Que no tindrem, que no viurem, que no farem, que no sabrem ni podrem fer, que ni ens passaran pel cap, que no veurem, que no tastarem, que no sentirem, que no ens cauran a prop.

Mai.

A mi se m’entravessen, tots aquests mais.
Què voleu que hi faci.

Necrològica

@annapistu
10/09/2009 – 26/12/2019

Com un atac de cor. Hi ets, et despistes un moment per connectar un videojoc a la tele, agafes el mòbil una altra vegada i pum, adeu. Ja no hi ets, caput, mort sobtada. La vida a Twitter d’avui dia també és fràgil.

I llavors s’obre un forat que comença petit, però que es fa immens de forma rapidíssima i no tens temps de res que ja se’t menja. Com unes arenes movedisses, t’empasses avall sense remei.

M’han fet desaparèixer deu anys, un terç de vida. M’han fregat massa fort amb la part verda d’un fregall per estrenar, m’han fet empassar mig litre de lleixiu que m’ha netejat el passat de tinta. La vida escrita ja ho té, això: és tinta. Tinta d’un bolígraf fort i resistent, que aguanta els embats del vent de cada banda. El diari, el record, la conversa que neix a Twitter és, depèn de com, i paradoxa, més real que el record o la conversa que neix del món de fora la pantalla. Precisament perquè és de tinta. La tinta fa que la paraula, la idea i el riure quedin fixats -un tatuatge- en un aire fictici que no es pot endur res. Al món que sabem ens veiem, ens sentim el to, ens escurem el present, però quedem esclaus de la nostra capacitat de recordar.

Acostumats que Google ens ho trobi tot, és ideal tenir la vida documentada per anar al moment exacte. Per fixar el que sembla que s’escapa. Quants cops hem dit que el cervell també hauria de tenir un cercador per paraula clau per trobar tot el que ens marxa? Però no hi és. La vida és ara. El problema és que sovint em cau a sobre la nostàlgia i m’agrada fer viatges. I és per això que va ser un drama que Fotolog tanqués i ens destruís l’adolescència, i que ho va ser que Twitter m’esborrés ahir deu anys de compte. La vida d’ahir que havia de ser viscuda amb ulls d’avui i ulls de demà ha quedat enterrada. És d’ahir i prou. D’ahir i del demà que sàpiga anar enrere de memòria.

Avui tornem a començar. La vida de tinta etèria emprèn un altre vol. Fins que ells tornin a voler fer-lo caure. Per anar bé hauria de fer com l’avi i escriure un diari a mà, però llavors la meva lletra cridaria i faria eco, i a mi m’encanta quan ens entortolliguem, quan vivim en pocs caràcters, quan frase a frase ens fem escenes.

Em sento feridíssima, enverinada, infectada, però també em sembla que pesi la meitat. Se m’han endut deu anys d’alegria i deu anys de merda. M’ha marxat la xarxa.

Estimar-te pel que ets, no pel que eres.
Tornem-hi, que no ha estat res.

Haurem d’aprendre a viure escrivint fort i mirant l’ara.

Estreno pijama

Aquesta nit estreno pijama i he tingut un malson. He somiat coses lletges, d’aquelles que et fan moure fort les cames que quedes cansat, que et fan cridar i no saps bé si crides en silenci en aquell món desfet o si espantes els veïns de darrere la paret de totxo. He tingut un malson i penso que no és just que aquest pijama rosa suau tan bonic m’hagi hagut de conèixer així, caòtica, desordenadíssima, il·lògica. No s’ho mereix. No s’ho mereix gens, i ara es pensarà que cada nit seré aquest puré de persona i no voldrà tornar a dormir amb mi. El meu pijama nou no voldrà ser amb mi sota la calma de l’edredó perquè aquesta nit la calma ni l’hem vista i per ell cada nit és aquesta. Només m’ha vist així. Només em sap això.

I ara pensava que a quantes persones els deu haver passat, aquesta mateixa història. Quants se n’han anat sense saber. Quants han vist la paret del color del grafiti. Quanta gent ha estat, algun cop, aquest pijama.

Missió espacial

Com si me n’hagués anat en missió espacial amb l’Apolo 24 -dos i dos fan quatre a tot arreu- o com si, de fet, només se me n’hi haguessin anat cap i estómac -que al final, és on soc tota- i hagués deixat un cos ressec sobre el llit. Soc lluny, lluny, lluny de tota aquesta pasta plastilínica que puja i baixa a un ritme que no falla. Que no falla, que va, que funciona com toca, així normal. La normalitat no falla i jo soc un error de sèrie. La màquina que mou el món seguia i jo me la miro avorrida i dic no. Pastissos pugen, rius baixen, atrevits que fan pònting salten, i dic no. Metros s’omplen, vells ronquen, en algun bar hi ha algú que balla, i dic no. El meu ritme m’empipa, forapista, imprevisible, rac-rac, ara ho tens tot i ara pla. La solitud de les estrelles és un fet. L’espai ofega. Ho obro tot per agafar aire, però no n’entra.

Desequilibri

Hi ha flors que no fan olor.
Formatges que no fan gust.
Sols que no escalfen.
Braços que no abracen.

Hi ha vida tènue, translúcida, que no es nota, que queda allà, que va a mig gas.

I després hi ha la gent com jo, que anem a tota hòstia i que bateguem, pensem, vivim, comprem, sentim, sabem, plorem, mengem, patim -i tots els verbs del diccionari- massa. Un massa que se’n va de mare de manera irrefrenable, amb l’eix descalibrat, que som així, que entre el poc i el massa se’ns hi fa el buit.

No ens demaneu fer equilibris, que no en sabem.

 

Demolició

Plora el món perquè no entén que no m’estimis. Brama el cel amb força de desfer lligams que no eren fil, que ja eren corda. La violència de l’aigua és la violència dels teus fets, que contrasta i ataca la fragilitat del meu dins, que és ben tou i encara es descol·loca. El cor no sabia què fer i s’ha fet mut. A fora es trenca el cel i una estampida de bons records cau per l’aigüera.