Escric a mà, omplo llibretes. Escric a màquina i em fan mal les mans perquè s’ha de picar fortíssim les tecles perquè la lletra quedi, una mica com haver de cridar perquè la classe t’escolti, perquè et fotin cas. Escric a l’ordinador i em ballen els dits sobre el teclat, suaus, fent una música que m’embadaleix, que se’m queda. Escric amb dos dits, només, perquè mai he sabut què fer-ne de tots els altres i les mans i el cos sempre m’ha quedat una mica com de sobres, m’ha estat de més. Que jo amb una mica de cap i una mica de cosa per moure’m ja feia, que no sé controlar mans i peus i de seguida caic i xoco amb portes de casa i de cap amb les tauletes.
Escric i ja està, parlo i ja està, salto pel carrer perquè m’agrada quan surto sense agafar res més que claus i telèfon. Claus perquè he de tornar a casa, telèfon perquè si no em sento despulladíssima, I a més hi hauríem de posar un parell de kleenexs perquè de seguida se’m tapa el nas. No és covid, no és al·lèrgia, és alguna altra cosa de les moltes tares que guardo endintre.
Som aquí i hi hem sigut sempre i un dia hi deixarem de ser, però mentrestant ocupem aquest espai, aquesta carn, aquest racó, i ens mantenim en vida respirant i menjant i rascant-me i xerrant aquí i allà, que la paraula és el motor que em diu funciona. Soc qui soc perquè parlo, perquè escric, perquè em parlen. Les teves frases me les menjo, me les faig meves, la conversa és la peça de Lego que em permet anar avançant, creixent. Per dintre, per fora la pell va dir prou fa massa segles.
Vinc a no dir res, a transmetre, a ser mer cos transmissor d’unes lletres que ja no són meves i aquest ja hi sobra perquè no ho han sigut mai. No sé ben bé qui soc ni què vull dir. No sé qui soc ni què vull dir-te. Només sé que em feu falta perquè sola no sé ser, perquè soc qui soc gràcies al vaivé dels dies, dels vespres, dels matins de sol.
Fem un cafè i siguem lliures.
Pistufília 