Et vaig veure a dintre de la mama fa just una setmana. Et vaig saber per sorpresa, per un malentès tonto, i des de llavors em fas vessar pels ulls d’alegria, d’emoció, d’incredulitat, d’un no pot ser que és perquè el temps passa i per més cordes que estirem no anem enrere. D’un no pot ser que és perquè fa molt que ja no som aquells dos bitxos que volien sopar pizzes i quedar-se a dormir una a casa l’altra. Vaig plorar mentre et llançava el primer brindis, he plorat aquest matí, ploro ara, ploro quan et penso i veig el somriure gros i boníssim de ta mare, sense cap reserva, sense cap escletxa, sense tapar-se amb res.
No saps qui soc, encara, però tu ja ets casa. Ets més casa que el meu pis de Sants, i tu només tens hores i en aquest pis ja fa tres anys que hi dormo. Ets casa perquè la mama és casa, perquè el tiet i la tieta són casa, perquè l’avi i la iaia són més casa que qualsevol totxo. Que me’ls estimo com si fossin el meu fetge. Que la mama és un tros de mi des d’abans de ser gaire conscient de res. Que amor és amor i sempre és sempre. El papa també me l’estimo, però ell va venir molt més tard.
Benvinguda, reina. Arribes quan encara no se’ns han desfet els propòsits. Ets, en plena ressaca, ets, en plena injecció d’energia del primer gener, ets, ets i seràs i serem. Serem perquè el plural hi ha sigut sempre i ja no sap marxar. Benvinguda a un món que espero que no se t’espatlli gaire. Vens a la millor família per fer de motor, de coixí, de rodes de bicicleta. Vens a un lloc on no et faltarà xup-xup d’amor, ni colors si et ve gris, ni manta quan tremolis. Per part meva, ja tens una abraçada en forma de llibre, més de deu a través de la panxa, i te’n prometo tantes com en vulguis (i una mica més, soc així, no me n’amago) en tot el que vindrà.
El primer dia que et vaig saber brindava pels papes, sense tenir ni idea que éreu tres. Després de flipar en coloraines, vaig tornar a omplir la copa. Avui hi torno, Arlet. Avui és tota teva. Aquesta va per tu, bonica, per tu i la meravella que et ve a sobre.
Pistufília 