Onze anys, 381.000 tuits

Avui, nou de setembre, fa onze anys que em vaig fer usuària d’aquesta nostra estimada xarxa de microblogging. Avui, nou de setembre, dono gràcies amb el cor i amb el cap i amb tot el que soc a la Pistu del passat per haver generat curiositat per endinsar-s’hi i haver-s’hi quedat malgrat no entendre res d’entrada.

Ara que fa un temps que l’ambient s’ha crispat (esteu crispats, no estigueu crispats) i que hi ha un tou de gent que elimina compte, farta de trols i de tot, j o reivindico el cor calent de cada cop que entro als cent quaranta caràcters que ens van deixar que fossin el doble però que em resisteixo a fer créixer. Sí, senyors, hi estic enganxada, però és que Twitter m’ho ha donat tot.

Si la vida m’ha fet qui soc, aquests onze anys i tota la gent amb qui he interaccionat m’han modelat, m’han fet créixer (Pistu, creix), m’han amargat, m’han fet vibrar com mai i m’han capgirat sencera. Es pot estar enganxat a una part de tu que correspon a un terç de vida?

És l’enginy que porta enginy, és la rapidesa extrema en el moment en què el món va més de pressa, és l’eterna companyia, impassible, a qualsevol hora. És haver trobat puntals i bigues, xarxa de seguretat, ocells que canten a la vitalitat, música que et fa donar-ho tot al mig de la pista. És trencar parets i barreres, és una llibreta en blanc perquè passi tot. Llançar una fletxa i resar perquè algú la reculli.

És un nòvio i uns quants lios, són tots els llaços que s’han fet estrets estrets com a un sol pas, és gent que passa per sobre a fer cerveses i et dona idees, són amics que sembla que seran casa una temporada llarga. La realitat que és a sota la realitat quan la realitat de sempre falla.

El circ on sempre passen coses. El circ que et diu on passen les coses. Dir, dir, i dir i que algú contesti, i que algú rebati i escórrer la idea i fer-la grossa i canviar el punt de mira i fer eureka. Llegir i despertar una part del cap que ens fèiem adormida i dir guau. Córrer a la banda i no quedar mai sol.

És, s’ha de dir, sentir-me diva i que em brillin els ulls perquè visca les casualitats i si som cinc mil set-cents doncs és més fàcil coincidir aquí o allà i que els puzles encaixin.

És el caliu del que soc conscient encara que de vegades s’aprimi, un caliu que va començar al fotolog i que ara fa més flama. Són els punyals, també, però, sobretot, és el topionic.

Onze anys de xerrar i de dir gràcies, senyors i senyores, per llegir-me, per deixar-me llegir, per ser-hi des de l’altra banda i fer que el ritme no pari. La gent que no entén què té Twitter perquè hi siguem tant. Té molt més que cent quaranta (o dos-cents vuitanta) caràcters. Només s’ha de saber llegir entre línies.

Onze anys, més de tres-cents vuitanta mil tuits. Seguirem escrivint curt. Seguirem amb les minipíndoles que fan més que deu xarops.

Que no s’acabi mai. Per molts anys, Pistulina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s