Seu i escriu, bàsicament

Voler entendre és creure que mirant es poden desfer els nusos. Que sense ungles i sense dits i sense mans els cordills cauen, que la vida es desfà, que demà serà millor només perquè hem tancat els ulls vuit hores i quart. Com si una goma gegant esborrés alguna cosa, com si el cap ens escombrés els records lletjos, com si dormir fos obrir una finestra i que passés aire fresc i la vida que era diumenge de pluja quan et lleves fos aquells vermuts de juny sota un arbre.

No. La vida no s’entén. Les preguntes omplen l’espai, taquen l’aire, el fan dens i no se’n van. Són invisibles però pesen, suren fins que un cap hi passa i les caça i adeu tranquil·litat i hola dubte. Som esclaus del dubte perquè les paraules i els pensaments ballen però les accions duren. Duren per sempre, que queden, que el passat queda gravat en pedra i per més que corris endavant et persegueix en cada parell d’ulls que mira enrere. La terra que remous fa forat. El forat d’avui et farà caure demà, a tu o a un altre, demà o demà passat o potser el mes que ve. Posa-hi terra, si vols, quan n’aprenguis, però la terra remoguda et dirà imbècil, aquí hi vas fer un forat que no havia de ser. Per què, puto imbècil, per què.

Somies enrere i somies endavant i tot és l’eix temporal, l’eix cronològic, un eix per on no t’has sapigut moure mai. Que si salts, que si demà, que si mira cap avui i no volis, que la vida es fa amb els peus. Gratar-te el cos diu ara, gratar-te la ment diu ahir, i qui diu ahir diu fa quinze anys. Les preguntes que fa quinze anys que pregunten no trobaran resposta ara, li dius al mirall mentre pixes. Els retoladors que escrivien llavors ja són secs, els bolis bics ja no tenen tinta.

No viuré fins que em desfaci de cada àncora. Que avui és vint-i-quatre de maig i he saltat a dos mil quatre. Que cada dia hi ha alguna cosa que fa saltar el calendari. Que els dits no escriuen avui, tampoc, que només saben parlar d’enrere. Erenre. Per ser fidel al contingut hauria d’escriure al revés.

Saltar encara que no hi hagi xarxa. Saltar sabent que no la veig però hi és. Saltar sabent paret de totxo i cuina negra. Saltar sabent ulls grisos i cabells blancs i un senyor que els diumenges va amb bicicleta. Saltar cantant And I need you now tonight, and I need you more than ever. Saltar menjant maduixes amb vinagre i mirar al cel i dar les gràcies. Saltar com quan salto pel carrer i faig de Heidi. Saltar sense preguntes, arrencant cadenes, saltar i fotre un crit que ni el rugit del Simba quan és gran i torna al regne.

I que el mal físic passa, però les taques que queden a l’ànima no se’n van. Tatuatges fets d’emoció que rebenta. Un xaval que plora. Una cançó que fa el cor gros. Un lluitador de sumo tou. Una nit que s’escapa com la llum que surt del MNAC. Som fets de cada monstre que vencem. Som fets de cada cop que el cor peta. Som fets de cada tarda tonta i cada nit plena.

Perdoneu-me el desordre, en aquesta casa som així. No demanis fil conductor, no demanis eix temporal. No demanis lògica a qui viu la vida saltant d’uns braços a uns altres, d’un plor a un riure, de dalt de tot al calabós. No demanis que respiri a algú que mai ha tingut ritme. Constància, què és això. Em moc millor sent sorpresa.

Voler entendre és desgraciar la sorpresa. I si no hi ha sorpresa m’avorreixo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s