Artur

Un quart de quatre del vint-i-nou de març de dos mil vint-i-u. Potser esperes i encara no tens cantons i ets un tot junt amb la mama, potser ella ja empeny vermella de dolor i plena de màgia perquè siguis, potser ja ets i respires i els papes passen del mòbil i suren en una habitació que vessa vida.

Dos quarts de quatre. Com si ho notés: ets viu. Ets, respires, i jo et miro i ploro com una idiota. Li acabo de dir a la teva mama que l’adoro, que adoro el teu papa i que t’adoro a tu. Que t’adoro, Artur, Arturito, Errados. Que ets maquíssim, que hi ha bebès lletjos però no ho ets, i si ho fossis ho diria perquè -ja em coneixeràs- jo ho dic molt així tot com ve. I un dia et diré burrades i la mama et dirà la tita Pistu és una mica boja, i quan creixis ho diràs tu. I a mi m’encantarà perquè serà veritat.

Benvingut a la vida, Artur. Benvingut a un món amb menys color del que voldríem, més raspós, més sec. Però tens sort d’anar a petar una família que t’estimarà i et serà coixí, corona i capsa de plastidecors, pastís de xocolata, globus de color groc, ombra en un prat, copa de cava. Una mama, un papa, unes tietes, unes cosines, un avi que et tractaran com un rei i et parlaran d’un germà i d’una iaia que no coneixes però que estimaràs mirant enlaire. Et revestiran i et farciran d’amor, bonic. I els que som família satèl·lit també ho farem. Perquè si estàs fet de l’amor dels teus pares només podràs tenir un cor bo.

Hi seré, guapíssim. No et faré falta però seré a prop. Quan remenis les orelles del ruc, quan mosseguis el cactus. Quan vinguis a passejar a Barcelona o quan pugi jo a prop del mar. Quan rebeu una patata a casa que diu “t’estimo” sense remitent. A cada postal de Nadal. En un atac de riure. Caminaràs, xerraràs, menjaràs, ploraràs, t’enamoraràs, faràs el burro. I et seguiré les passes, perquè ta mare és l’ingredient que fa bones totes les receptes. Perquè posar-la als meus dies és un dels favors més grans que m’ha fet el destí, perquè els matins s’eixamplen quan parla ella, perquè el cor se m’infla tres talles quan la sé feliç.

Gràcies, bonic. Gràcies per haver volgut venir a equilibrar la balança. Em fas por però et volia, et volia moltíssim, perquè la mama et volia encara més. Després de la cendra, la flor que no es panseix mai. La tendresa del sol de primera hora en uns ulls que miren, un castell de focs atrapat en un bressol. Gràcies per venir a fer companyia, per instal·lar la festa major a Vilassar a finals de març, a finals de juny, i sempre.

Benvingut a aquesta preciosa tarda de sol, xaval. Benvingut a tota una vida. Mirarem de ser columna i posar-hi cullerada de sucre de tant en tant, però el camí és tot teu.

Gaudeix-ne tant com puguis, i una miqueta més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s