Les tecles se m’escapen suaus sota els dits, com una carícia, com un tall en una patata gens llis per fer puré. El sorollet que deixen anar és un soroll d’oficina, de fulls escrits amb lletra pulcra i subratllats amb retolador lila que fa bonic, que fa agradable. Corren i corren i sembla que ballin, perquè parlen i tenen pressa i, de veritat, és una sardana passada a càmera ràpida. Quan escric soc una sardana passada a càmera ràpida.
La bombolla és un piano que ens agrada, una llum de fluorescent que no molesta, que ens fa brillar més els colors del maquillatge. No sabem què som, ni per què, però ens agrada ser-ho. Ser-hi. Hi ha una guitarra acústica i uns dits que toquen cordes, a poc a poc però amb melodia intensa, que queda marcada en l’aire. La veu va més enllà de la finestra oberta, com si pogués travessar quilòmetres només cantant la veritat.
Un xiclet gastat és la monotonia en una relació espatllada. Un xiclet gastat és un llit on ja no es folla. Un iogurt caducat, formatge florit, un plàtan que ha quedat negre. Tinc deu màquines del temps només a la cuina de casa.
El gat no sap què fer perquè no sap com em sento. Hi ha vegades que ens hem de fer peluixos: deixar-nos abraçar i deixar-nos de preguntes.
Clic, clic, clic. És tan relaxant que se’m dispara el cap, que les idees se’m fan corbes, que cada frase es fa bufanda. Canviem d’ordinador però seguim fent anar tecles.
Pistufília 