Carta als reis

Vine.

Vine i digue’m que ja em reculls la cuina. Que no m’aixequi, que m’encens l’aire, que quina calda, que hauria de pensar a anar posant quadres a aquestes parets que només esquitxen converses invisibles. Vine i porta’m a sucar els peus a alguna platja pel meu aniversari. Vine i regala’m un portàtil, o mig, perquè m’estimes i vols que ho sàpiga i encara no saps la mida dels regals en aquesta casa. Vine i fes-me agafar de tot perquè jo en tenia prou amb mig quilo de formatge. Llegeix-m’ho darrere els ulls i sota el nas per on se m’escapen el riure, la vergonya i els crits que em farà la cartera quan em toqui. Digue’m que avui em fas ous ferrats, que saps torrar les clares i que només t’he de descongelar pa. Vine i molesta’m quan pixo i quan em dutxo. Vine i llança’m sobre el llit que es fa petit i fes-me marejar sobre un llençol que ha quedat arrugat però no ens importa. Porta’m a la fageda d’en Jordà i al MNAC i torna’m petita com l’últim cop que hi vaig tremolar. Fes-me saltar els peus i el cor i enamora-te’m més encara mentre jo m’enamoro al mirall. Escriu-me metàfores de bona nit i de bon dia i juguem a fer coreografies de natació sincronitzada amb paraules que la gent normal només fa servir per parlar. Posa música i encerta-la. Mira’m com canto. No. Canta amb mi. Si no la saps, busca la lletra a Google. Compra’m un ram de flors perquè sí o rega’m les plantes. Quan t’ensenyi fotos, aguanta’m el ruixat nostàlgic que juraria amb sang que vindrà. Vomitaré històries de mil tardes i em perdré en laberints que fa segles que vull enterrar: fes-me de brúixola per tornar a casa. Fes allò de dir vesteix-te, que marxem, i que sigui el que déu vulgui. Explica’m passats que se’t desdibuixen i que podem tornar a pintar amb aquarel·les noves. Treu-me a caminar i no et queixis quan em queixi. Espera’m i estima’m vermella i suada com quan m’estimes vermella i suada horitzontal. Ensenya’m els barrots de la gàbia que et tanca i em faré llima. Fes-me ocell, cuse’m plomes, saltem i volem per un aire que respirem ben ple. Quan faci anar la margarita a cada dubte, mata-me’l amb uns ulls clars i analítics que pesin i digues sí, ves a la perruqueria, que els cabells creixen i fes pollastre a la brasa que sempre et fa feliç. Mira’m fer tuits al sofà i mirem les reformes dels bessons i documentals de Netflix interessantíssims que sola no hauria mirat mai. Xerra, xerra, llegeix-me el que has anat guardant cada dia durant anys. Ensenya’m on et fas tou i t’ensenyaré els coixins, que seré tova, que serem tous, que serem fins, que serem suaus, que serem rodons sense arestes que ens puguin fer mal.

Abraça’m fluix o abraça’m fort però abraça’m i calla.
Abraça’m i calla i abraça’m i calla i abraça’m i calla i queda’t.