No sé anar en bicicleta, quin gust fan els cargols ni quina cara feia Benito Mussolini.
No sé els minuts que es cou un ou dur que no és dur, ni si la pols es llença al rebuig o bé es recicla.
No sé portar talons, no sé deixar-vos sols, no sé que ja n’hi ha prou i vull una última copa.
No sé assenyalar el nord, tampoc sé fer equacions, no sé on surto del metro quan baixo a Catalunya.
No sé entendre els cervells que no van com el meu ni sé per què, per a mi, tothom té una textura.
No sé qui va guanyar la Champions l’any passat, no sé si els ulls em ploren de pena o per al·lèrgia.
No sé si alguna tarda em trobes a faltar, tampoc per què l’estómac se’m plega quan hi penso.
No sé callar quan toca, ni sé cosir un botó, no sé estar deu minuts centrada a la cadira.
No sé per què els cabells no em queden arrissats, ni fer anar un obrellaunes quan no hi ha l’anelleta.
No sé mai dir qui és qui quan miro una pel·lícula, no sé si això que em dius s’explica o no s’explica.
No sé parlar més fluix si la vida m’excita, si em cremen a la panxa futurs i margarides.
No sé dibuixar un gos, ni quant pago de llum, ni per què entren mosquits si hi tinc la citronella.
No sé on cau Sentmenat, ni el Coll, ni la Verneda. Hi ha cançons que no sé cantar sense desfer-me.
No sé qui mana a Holanda, ni pronunciar alemany. No sé somiar petit i em vola i se m’escapa.
No sé esborrar els potsers, ni arrencar-me el passat. No sé, quan conec gent, si duen escuts o espases.
No sé viure feliç si no entenc les premisses. No sé aturar-me els dits quan volen venir a escriure.
No sé pintar res clar, no sé desfer el gargot dels fils d’acer que lliguen respostes i preguntes.
No sé triar un camí, que el que tinc no és pipí, no sé saltar sense una penúltima abraçada.
No ho sé, no en sé, ni sé si reduiré la llista. Soc, però, també, el que sé i em pesa a la motxilla.
