Necrològica

@annapistu
10/09/2009 – 26/12/2019

Com un atac de cor. Hi ets, et despistes un moment per connectar un videojoc a la tele, agafes el mòbil una altra vegada i pum, adeu. Ja no hi ets, caput, mort sobtada. La vida a Twitter d’avui dia també és fràgil.

I llavors s’obre un forat que comença petit, però que es fa immens de forma rapidíssima i no tens temps de res que ja se’t menja. Com unes arenes movedisses, t’empasses avall sense remei.

M’han fet desaparèixer deu anys, un terç de vida. M’han fregat massa fort amb la part verda d’un fregall per estrenar, m’han fet empassar mig litre de lleixiu que m’ha netejat el passat de tinta. La vida escrita ja ho té, això: és tinta. Tinta d’un bolígraf fort i resistent, que aguanta els embats del vent de cada banda. El diari, el record, la conversa que neix a Twitter és, depèn de com, i paradoxa, més real que el record o la conversa que neix del món de fora la pantalla. Precisament perquè és de tinta. La tinta fa que la paraula, la idea i el riure quedin fixats -un tatuatge- en un aire fictici que no es pot endur res. Al món que sabem ens veiem, ens sentim el to, ens escurem el present, però quedem esclaus de la nostra capacitat de recordar.

Acostumats que Google ens ho trobi tot, és ideal tenir la vida documentada per anar al moment exacte. Per fixar el que sembla que s’escapa. Quants cops hem dit que el cervell també hauria de tenir un cercador per paraula clau per trobar tot el que ens marxa? Però no hi és. La vida és ara. El problema és que sovint em cau a sobre la nostàlgia i m’agrada fer viatges. I és per això que va ser un drama que Fotolog tanqués i ens destruís l’adolescència, i que ho va ser que Twitter m’esborrés ahir deu anys de compte. La vida d’ahir que havia de ser viscuda amb ulls d’avui i ulls de demà ha quedat enterrada. És d’ahir i prou. D’ahir i del demà que sàpiga anar enrere de memòria.

Avui tornem a començar. La vida de tinta etèria emprèn un altre vol. Fins que ells tornin a voler fer-lo caure. Per anar bé hauria de fer com l’avi i escriure un diari a mà, però llavors la meva lletra cridaria i faria eco, i a mi m’encanta quan ens entortolliguem, quan vivim en pocs caràcters, quan frase a frase ens fem escenes.

Em sento feridíssima, enverinada, infectada, però també em sembla que pesi la meitat. Se m’han endut deu anys d’alegria i deu anys de merda. M’ha marxat la xarxa.

Estimar-te pel que ets, no pel que eres.
Tornem-hi, que no ha estat res.

Haurem d’aprendre a viure escrivint fort i mirant l’ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s