Aixeta oberta

Pinta, hòstia, pinta.

Que l’olor inspira, que tira, que el carro ha de caminar. Cavallet de cartró, camí de sorra, l’herba és porexpan perquè ningú la rega. Així no es mor i la vida no és lletja. La lletjor ficada a dins, i quina merda. Si tu ets lleig, el món ho és més. Molesta.

Però deu molestar més ser porexpan i no poder ser res, ser un fora fràgil i un dins que no pesa. Que vingui el vent i se’t mig endugui. Que rasquis una paret i se t’hi quedi un tros. Que els mals no curin, només amb cel·lo.

L’herba de porexpan és bonica però no t’hi pots estirar perquè la trenques. I ja em diràs de què serveix l’herba si no t’hi pots estirar, reposar tota la teva llargada i mirar el cel. Mirar el sol que va, corre, com un cotxe però menys. Com aquell carro que camina, però menys. I més groc, més taronja, més calentó, més bonic.

Els colors càlids són bonics i se’t queden a dins. Els colors freds cauen als peus i s’escampen.

 

(Em dones una pissarra i un retolador i escric. Em dones un teclat i un espai blanc i escric. Obro l’aixeta i prou, no cal que tingui sentit. És la llibreta que teníem sobre la taula, els fulls blancs del camí de l’escriptor, el que sigui).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s