Missió espacial

Com si me n’hagués anat en missió espacial amb l’Apolo 24 -dos i dos fan quatre a tot arreu- o com si, de fet, només se me n’hi haguessin anat cap i estómac -que al final, és on soc tota- i hagués deixat un cos ressec sobre el llit. Soc lluny, lluny, lluny de tota aquesta pasta plastilínica que puja i baixa a un ritme que no falla. Que no falla, que va, que funciona com toca, així normal. La normalitat no falla i jo soc un error de sèrie. La màquina que mou el món seguia i jo me la miro avorrida i dic no. Pastissos pugen, rius baixen, atrevits que fan pònting salten, i dic no. Metros s’omplen, vells ronquen, en algun bar hi ha algú que balla, i dic no. El meu ritme m’empipa, forapista, imprevisible, rac-rac, ara ho tens tot i ara pla. La solitud de les estrelles és un fet. L’espai ofega. Ho obro tot per agafar aire, però no n’entra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s