Missió espacial

Com si me n’hagués anat en missió espacial amb l’Apolo 24 -dos i dos fan quatre a tot arreu- o com si, de fet, només se me n’hi haguessin anat cap i estómac -que al final, és on soc tota- i hagués deixat un cos ressec sobre el llit. Soc lluny, lluny, lluny de tota aquesta pasta plastilínica que puja i baixa a un ritme que no falla. Que no falla, que va, que funciona com toca, així normal. La normalitat no falla i jo soc un error de sèrie. La màquina que mou el món seguia i jo me la miro avorrida i dic no. Pastissos pugen, rius baixen, atrevits que fan pònting salten, i dic no. Metros s’omplen, vells ronquen, en algun bar hi ha algú que balla, i dic no. El meu ritme m’empipa, forapista, imprevisible, rac-rac, ara ho tens tot i ara pla. La solitud de les estrelles és un fet. L’espai ofega. Ho obro tot per agafar aire, però no n’entra.