Hi ha flors que no fan olor.
Formatges que no fan gust.
Sols que no escalfen.
Braços que no abracen.
Hi ha vida tènue, translúcida, que no es nota, que queda allà, que va a mig gas.
I després hi ha la gent com jo, que anem a tota hòstia i que bateguem, pensem, vivim, comprem, sentim, sabem, plorem, mengem, patim -i tots els verbs del diccionari- massa. Un massa que se’n va de mare de manera irrefrenable, amb l’eix descalibrat, que som així, que entre el poc i el massa se’ns hi fa el buit.
No ens demaneu fer equilibris, que no en sabem.
Pistufília 