Crema de bledes

Des que has comprat el pot que t’ha fet pensar en alguna cosa que no acabes de trobar entre els records de trenta anys escampats per una consciència on impera el desordre. Una pinzellada entre quinze mil olis sobre tela que no exposa cap museu, un fotograma enmig d’una marató de pel·lícules que dura aquesta nit i la que ve, una sola síl·laba amagada a qui sap quin d’entre tots els versos que narren el camí d’Odisseu a casa. Aquesta massa verda et recorda alguna cosa que ha quedat enterrada sota la muntanya de moments viscuts i la boirina que genera la buidor dels que et van quedar per viure. No, no saps si aquests sis euros i mig de verd llefiscós van ser o els vas somiar, però és un verd que ja has vist, amb els ulls marrons de fora o amb els de mirar endins.

L’has comprat a una d’aquestes botigues de productes naturals que sembla que últimament germinin arreu, una que t’ha recomanat una companya de feina que ve a treballar amb bici encara que facin tres graus i menja tofu i es renta el cap amb xampú sòlid. Amb un xampú sòlid que fa una olor de canyella boníssima que us ha dut, precisament, a parlar de la botiga. Hi has anat només sortir de la feina, has agafat el metro i has fet cinc parades en direcció contrària expressament. En realitat, a tu tot això de ser tan natural i fugir dels processats tant te fa, però l’olor de canyella t’ha guanyat des de sempre.

Hi has entrat i has vist clarament, per l’ambient i pel públic que hi fluïa, que és un lloc que convida a badar. Fusta i grana per tot arreu, cereals de color de palla, groguencs i vermellosos variats farcint les parets i sacs a terra que omplien l’espai. Més al fons, al costat de la caixa, cridaven l’atenció colors més vius en potets i boles de formes variades que dibuixaven l’apartat de cosmètica. El plaer de les dolces i llargues dutxes que venien era allà. Mentre hi anaves, però, no has pogut evitar enfonsar els dits en un sac de mongeta vermella sense cap més intenció que el plaer del tacte i el d’aquell mig somriure que surt quan t’haurien de renyar però no.

Has deixat les mongetes, t’has comprat l’aroma de canyella pels cabells, una aroma de canyella pels armaris, un sabó de mans de llimona i una crema netejadora per a la cara verda que estava rebaixada al costat de la caixa. Ets permeable com una mala cosa. Sou permeables, tu i la teva cartera, la joguina perfecta de la gent de màrqueting.

Sembla que sentis ta mare:

—Ja t’has comprat una altra merdeta? Gasta’t els diners en coses més útils, per favor. Pensa una mica, quan n’aprendràs?

Tens el pis ple de coses inútils que quan feies cua per pagar a mil i una botigues encara no tenien prefix. O de coses prescindibles que n’havien tingut i el van perdre.

Penses això, prefixos que cauen, quan entres a casa, i per fer-te creure a tu mateixa que aquest cop no, que n’has après, capficada encara en aquella llefiscor gens aliena, agafes la crema verda i tires al lavabo. Cinta al cap per tirar els cabells enrere, aigua calentona i de seguida tens verdor escampada per les galtes, el front i el nas. El color i l’olor t’intensifiquen el record i de cop et trobes amb els ulls del mirall que et vomiten el que has estat buscant tota la tarda, com una fletxa. Tu, amb una cara idèntica a la que tens ara, vint-i-cinc anys més jove. Tu, de genolls a terra, fotent uns brams que devien sentir des de la cantonada i els veïns de la placeta si tenien el balcó obert. Tu de genolls, histèrica, i ta mare asseguda a davant amb un plat de bleda bullida a la mà que es buidava a cada cullerada que, farta de no encertar a la boca, t’escampava per les galtes, el front, i el nas.

Ràpida, agafes el pot, i sí, hi diu “bleda”. La crema està feta de plantes, verdures, i de la llavor del mal. Et ve una arcada i poses el cap sota l’aixeta. Fregues, fregues i fregues, grates tant que fa mal i quedes vermella, però vols rentar-te’n cada tros, passar-hi sabó fins a quedar neta del tot, que si poguessis et rentaries l’ànima per dins, també, per poder matar el record que s’ha fet viu, que torna a menjar-se’t la calma vint-i-cinc anys més tard.

Un cop més, doncs, prefixos que pugen i baixen: inútil, prescindible. Impossible, impracticable, inconcebible. Llences el verd llefiscós a les escombraries i baixes la bossa al carrer, que el cor se t’ha alterat tant en el viatge enrere que si deixessis el pot a casa no podries dormir.

Mentre poses la clau al pany per tornar a entrar, t’omple el pit la ràbia de la revelació que, encara que ja no visquis a casa, ta mare et segueix donant lliçons des de la distància.

 

 

(escrit gràcies a Escriure la vida, que fa la Muriel Villanueva a Catorze :*)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s