Amàlia

Es pon el sol i tenyeix el cel d’un color taronja d’aquarel·la que faria el món preciós si no fos perquè en aquella casa allà al mar ja només hi ha una Amàlia. Si el destí no fos capritxós i jugués fent trampes escoltant converses de sofà i rient-se’n a la cara per demostrar que guanya ell sempre. Si el que vam dir aquell diumenge a la tarda no fos premonitori però al revés, que no sé com deu dir-se.

Aquí el lector no entén res, ja ho sé. En tinc prou que em faci companyia i m’ajudi a cagar-me en déu i sa mare, i en la Mort que ens buida i ens farceix de dolor amb una mànega pastissera amb el broc massa gros.

I que quan abraci ho faci amb força, endins, llarg, dens, que es faci conscient que no sempre hi haurà ni demà ni una altra abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s