Sempre serem aquí

Sec just on una paret em va separar cuina i menjador durant vint anys, abans de convertir-se en un espai obert de sala, menjador i cuina que no sembla de revista perquè hi ha sabates i papers meus i la bossa i l’abric i arracades i crits de la mama pertot.

Sec aquí i em miro els armaris plens de sopars mandrosos de dilluns i de grans dinars de diumenge, i les dues portes de sortir a fora -la finestra que va créixer i la de sempre-, el ficus que era de la iaia i que vam haver de cuidar quan ella va deixar de cuidar-nos, el sofà de l’àvia on l’avi feia com que existia però ja no.

Poso els ulls en un passat llunyà que es fa petit als microscopis, en uns pingüins que em recorden que els rampells em venen per via paterna i un núvol de pluja en un quadre que diu que l’art em ve de la mama, clarament.

Em torno a enamorar de la llar de foc que atrapa les flames, que ja no fa de mirall com abans però que hipnotitza i alimenta com la màquina que presideix la cuina i que és nova però vella coneguda perquè va voltar vint anys pels nostres condicionals abans de venir.

Llegeixo lloms de llibres de cuina que contenen receptes que són els somriures a les llengües d’abans i que en aquesta casa sempre sortiran més bones que enlloc.

Travesso amb els ulls el marc de porta que vaig deixar orfe un dia que vessava ràbia, i m’enganxo l’ànima a les parets, les rajoles i l’espai que he trepitjat amb peus petits i estrets que han arribat -sorprenentment- a dur unes sabates del 37. L’habitació on vaig fer anys fins fer-ne dotze i l’habitació on vaig fer anys fins fer-me jo. Quatre parets i un armari empotrat que quan hi entro es fan tous, com de jersei de vellut, i m’abracen. La casa de l’escondite, el ser de sucre dels poc àgils, el respirar quan algú crida “salvat per tots”. Un cor que es desgrana, que es desfà, líquid, i es recompon amb paraules, que expulso i consumeixo. El vertigen del temps que plou i ho remou tot però que s’atura sota l’edredó. El meu mirall, el mitjó del revés. El compàs que acompassa una respiració que s’escapa, la balança que aguanta quan l’emoció pesa massa.

Des d’aquí, des del mig d’aquesta paret que fa trenta anys que era i vuit que és buit acollidor, em faig conscient del perímetre del meu cos i de la seva extensió espacial, d’aquest tot que hi ha entre el meu terra i el meu sostre, de tota aquesta vida que fa tants dies que faig i que em fa.

Em miro aquesta vida i l’abraço amb els ulls i les parpelles, mentre les cançons acústiques de l’aparell de música ens abracen a totes dues, vida i Anna. Em miro aquesta vida i veig la porta oberta d’un pis preciós una setmana enllà i em ve el somriure i em va la llàgrima. Perquè la vida és amb qui, però també és on. I aquí és on totes les Annes que soc van ser felices alguna vegada.

Sort que vomitaré més Annes felices que s’estendran en un altre espai entre un terra i un sostre i unes parets d’obra vista boniques boniques. I sort que sempre podrem venir a seguir-nos vestint l’ànima. Perquè, anem on anem, sempre serem això. Sempre serem aquests trenta anys en construcció. Sempre serem aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s