No en sabia més, només volia escriure el món que l’envoltava. Escriure el sofà, escriure la paret, escriure el cafè, per fer, d’aquesta manera, que fossin el seu sofà, la seva paret, el seu cafè. Captar-ho tot, per fer-ne un rebombori i tornar-ho a vomitar. Com qui respira. Com qui veu. El món no eren ones de llum, el món eren lletres. Descripcions processades. Il·lusions lingüístiques. Que no hi ha res sense paraula. Que no hi ha idea sense imatge. Que no hi ha cosa sense nom. Que quan pintava amb lletres seves tot es feia més a prop.
Escrivint la vida
Publicada
Pistufília 