Música, sempre

Escoltava, escolto, escoltaré. És més, escoltaré el que escolto que escoltava. El fil musical ajuntarà orelles que són les mateixes i alhora no. Escoltant seré el que sóc i seré el que era, que són un això i un allò que són clavats. Aquest acord pinça aquest nervi, i tant li fot si en tens quinze o vint-i-vuit, que el pinça igual. I la bateria es fica al pit i el fa saltar, i abans saltava per fora i ara salto més per dins, però salto. La veu és la carícia, i és idèntica, que toca igual igual, i l’únic que canvia és la rapidesa amb què ve i surt la llàgrima. Cada melodia intacta és el gronxador del parc que amb els anys s’ha encongit, però amb la plasticitat del guant, de la funda de silicona, de l’abraçada eterna, de l’amor intangible. Un vestit fet a mida, una armadura de llautó sentimental, un munt de fils nuats a l’hipotàlem que no es deslliguen. La companyia que para el món mentre el món gira. Frases que em surten de la boca quan no sé què dic. Tornades on torno quan no puc tornar a mi, on tornaré quan vulgui tornar a ara, a avui, a demà, on sempre.