No vull guixar el calendari

L’altre dia vaig pensar que em feia falta un calendari. De la mateixa manera com feia anys que no tenia agenda i des de l’any passat els horaris ballarins de breakdance de la feina m’obliguen a carregar-la al bolso amb mi a tot arreu, aquest gener m’ha vingut la necessitat de comprar un calendari de taula a l’oficina. El cervell és un sac sense fons per emmagatzemar informació -el meu amb extra extra de terabytes pel mateix preu-, però va bé tenir una imatge visual de tot el mes per situar els fets al dia i per situar-nos, nosaltres, a la vida.

Això, que em feia falta un calendari. Doncs Amazon.es “calendario sobremesa” hòstia que mono envío rápido en dos días i ja ho tenim. El calendari de sobretaula més mono que podia haver comprat, amb frases motivadores que cada mes et fan sentir que el món és teu i que faràs qualsevol cosa que et proposis. Un calendari cuquíssim.

El problema és que ara no vull guixar-lo. Volia un calendari, l’he comprat, i ara no el vull fer servir, no el vull guixar. No hi vull apuntar res. I ja em diràs de què serveix, un calendari, si no hi apuntes les coses que passen. De res, no serveix. Però és que no vull, no puc.

Em fa mal pensar a posar-li una gota de tinta i potser al principi sembla que sigui tonta, però ho he pensat i m’he trobat dos motius.

Primer, perquè és tan bonic que sap greu. Com aquella sensació tan absurda que em ve sovint quan compro llibretes i bolígrafs, que no trobo paraules prou dignes de la seva bellesa i em sembla que tot el que hi posés l’embrutaria. Els fanàtics de la papereria ho entendran.

I segon, anant més endins, més a l’ànima, és perquè posar una paraula al calendari és fer-lo teu i lligar-t’hi fins desembre. Allò seràs tu i tu seràs allò fins a final d’any, et compromets a estimar-lo i a seguir-ne les pàgines cada dia, a deixar que marqui el pas del temps. Escriure-hi alguna cosa és casar-me amb l’any sencer, i si se’m fa una muntanya pensar un mes enllà imagina’t arribar a desembre. Compromís, constància, ui. És fer-me esclava d’unes dates i d’uns fets, és fer reals les idees que suren, és perdre la improvisació fins l’any que ve. No puc, senyors. No vull guixar-lo ni una micona.

I resulta que volia un calendari de taula, que tinc el més cuqui que podria tenir, i que ara no el vull. Com sóc, eh. Com sóc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s