Ser treen: el meu mal i el de molts

Hola, sóc l’Anna i a l’octubre en faig trenta.

Pensant en tota la crisi que els envolta, ahir vaig encunyar aquesta paraula, que trobo que em defineix a mi i a tot un col·lectiu: els treens. Es diu que els trenta són els nous vint, però jo encara vaig més enllà. Els treens som els que sent vora els trenta som, encara, o una altra vegada, teenagers.

La societat on vivim fa que se’ns impedeixi avançar, que estiguem igual que estàvem als divuit, que malgrat tenir-ne gairebé trenta duguem la mateixa vida o se’ns hagin instaurat normalitats que teníem llavors. Que siguem sent aquests eterns joves poc il·lustrats que estan aprenent a fer-se un lloc. Eterns becaris, eterns júniors, eterns cobradors de 15.000€ anuals que no ens permeten desenvolupar la vida que ens tocaria i havíem somiat algun dia.

Abans estudiàvem i ara treballem, és cert. Però la majoria treballem en temes que ens interessen una mica però tampoc gaire, o gens, per omplir hores, per ser productius per a un altre, sense més idea que fer el que toca quan toca i deixar els clients o el jefe contents. Abans ens omplíem les hores fent activitats extraescolars, ara treballem. Abans eren quatre hores a la setmana i ara en són quaranta, i ens paguen en comptes de pagar nosaltres (o els pares), però fet i fet és bastant semblant.

Els treens ens trobem en aquesta merda de no poder marxar de casa els pares si volem tenir una vida decent. Potser l’amor, la feina o els estudis ens van permetre de fer una excursioneta a l’exterior, però és molt probable que el desamor, l’atur o la graduació i el diploma ens hagin obligat a fer les maletes i a tornar al niu. Al mateix niu on rebíem crits de progenitors que no s’habituen encara a veure’ns créixer i ens repetiran esbroncades que ja queden fora de lloc. Al mateix niu on havíem passat hores i hores escrivint sobre problemes i obsessions en un diari personal o en mil converses de Messenger que ara ens semblen pura estupidesa. Al mateix niu que ens reflecteix el que érem i que, inevitablement i contra la nostra voluntat, ens hi ancora, perquè quan sóc aquí toca ser així i ja està.

A més, la societat d’avui dia magnifica i atorga un poder a la nostàlgia que ens matarà. Hi ha una infantilització fervent arreu, amb Disney envaint-ho tot i un retorn als mites adolescents que reviuen i ens esquitxen la cara i l’ànima amb records de fa dècades. Recuperem el revival de la primera edició d’Operación Triunfo quinze anys després, amb tres documentals i un concert al Sant Jordi que es va omplir, bàsicament, de nostàlgia. La música no era important: l’important era tornar a llavors. I pensem també en la nova edició d’Operación Triunfo i les masses que ha mogut, que els fa fins i tot atrevir-se a dir que ells no són Operación Triunfo 9 sinó Operación Triunfo 1 versió 2.0. Enganxa als adolescents d’ara però enganxa a tots els que ho vam viure llavors i volem recuperar-ho una mica. També podríem parlar de la indústria del cinema, que és plena de remakes de pel·lícules, i de l’oci, on les festes que més triomfen són les dels grans èxits dels 80 i dels 90. Perquè ens hi fan pensar, perquè ens hi fan tornar.

Els treens som el que érem i som el que som, i la fusió de les dues persones ens crea un caos intern que es fa difícil de controlar. I si això ja es fa difícil, encara se’n fa més haver-ho de desgranar tenint al costat els que van ser teens amb nosaltres però que ara ja són homes i dones, pares i mares. La comparació és una bala que forada l’autoestima, que ens fa voler encara més tornar a quan fèiem botellons al carrer per arreglar errors, redreçar-nos i triar camins que ara veiem més encertats.

I així, estirats al llit on vam fer l’amor maldestrament les primeres vegades aprofitant que els pares no hi eren, ens diem que estem en crisi i que això no pot ser. De la mateixa manera que ens dèiem que estàvem en crisi i que això no podia ser llavors, però ara amb deu o dotze anys més i amb el pes de tenir, si tot anés bé, un terç de vida a l’esquena. En tenim trenta i esperem trobar un dia la clau de sortir del passat i fotre’ns en un coet cap al futur. No es tracta d’esperar que passi el tren, sinó de ser maquinista. Però ens cal una via. Una via que ens porti a sentir-nos, per fi, homes i dones, i poder anar pel carrer fent cloc-cloc amb els talons i veure’ns com allò que esperàvem ser. Un motiu, una motivació, un somni per anar a buscar i que aniríem a buscar encara que haguéssim de travessar mig món, un somni que ens faci trencar amb el treen i fer el cop de peu i l'”Aquí estoy y aquí estaré” de l’Elsa de Frozen al Let it go (hihi, parla de fer-se gran i cita Frozen).

El cas és que el passat és una força que xucla i que la situació actual no ajuda gens a saltar per arribar a l’altre costat. Però el temps és tot el que tenim, i volent recuperar el que va marxar ens marxa el d’ara i és estupidíssim perquè un dia ens marxarà tot. Fem servir aquest anar enrere per agafar embranzida, doncs. Saltem, nens, vull dir, treens, vull dir, homes i dones! Saltem i mengem-nos el món!

One thought on “Ser treen: el meu mal i el de molts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s