Cava d’un glop

Cap a mitja tarda, després de tot, amb serenor, agafaràs el cava que vas posar en fred per Nadal però que no vau arribar a beure, agafaràs l’ampolla i una copa i t’asseuràs a taula. Amb la calma de qui no té res més a fer que viure i menjar-se els seus propis minuts, l’obriràs fent allò de fer que el tap xoqui amb el sostre tot i que no s’hagi de fer, però ai és que és més divertit.

T’ompliràs la copa a la meitat i et quedaràs una estona mirant com peten les bombolles. Sempre t’ha fascinat, el rau-rau de la vida. I llavors, pensant en el matí i el migdia, i en tots els matins i els migdies que has viscut des que ets al món, aixecaràs la copa enlaire i et proposaràs un brindis.

Brindo per totes les històries sense final, per tot el que m’he deixat algun dia en alguna banda, pels que venien a darrere i ja no venen, pels que em guiaven i de cop van accelerar el pas i em van fer perdre. Brindo per cada concreció que es va fer abstracta en el temps, per cada arruga que em van pintar al cor pintors amb pseudònims que ningú no sap. Pel que hi era i ja no hi és, pel que era i ja no és, o que potser encara és però en una altra ànima en una altra taula amb una altra copa a la mà.

Diràs tot això en veu alta, que et sembla que la paraula pronunciada és més paraula i més veritat. I quan ja no quedi més veritat per dir, amb els ulls tancats i visualitzant fort cada moment, cada idea, tan intensament que et semblarà que ho veus, que ho toques, t’acabaràs la copa d’un glop.

Te l’acabaràs i aquell glop et buidarà més que omplir-te, i la realitat t’escopirà a la cara que hi ha paraula mentidera fins i tot quan l’hem fet so. Perquè hauràs begut i el cava baixarà per dins i per fora baixaran les llàgrimes. El pes del passat aixafarà el present i el futur i els farà miques, com es farà miques la copa que llançaràs contra la paret, presa del pànic que ve quan el darrere és vívid i el davant un laberint ple de Minotaures. Presa de la ràbia de saber que l’única marxa és la directa, i que la memòria no és més que una trampa que intenta somriures tímids i acaba creant ganyotes. Presa del sentiment de ridícul i de l’absurd de tenir ben endins l’esperança i el desig de trobar un Delorean algun dia en algun carrer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s